Les paraules “estrategia de supervivencia” .

Ahir vaig ser un mica dolent, li vaig tirar un ham a la meva amiga Ana, li vaig demanar que reflexiones sobre les paraules “estrategia de supervivencia”. No ho sembla pero parlavem de l'amor. No de l'amor en el sentit habitual tan edulcorat pensant sobretot en l'amor, més o menys romantic, entre dues persones. Sino d'aquell amor que no te perque per on haviem començat. L'Ana, ahir protagonista, es preguntava com a mare : “com podríem sobreviure si no hagués el vincle afectiu des de l'inici? “; I una mica més enllà deia : “allò que quan mires en perspectiva te n'adones de que hi ha qualque cosa més enllà de l'individu, però no és sobrenatural ni personal.” I encara : “ Però, també, des del punt de vista egocèntric, l'amor, aquest sentiment d'apertura del cor, és la millor estratègia, també. “ Algunes vegades reixim a pensar per nosaltres mateixos, entre mig, fem el que sabem, el que hem aprés, que ja esta be. Sabeu que he apres a fer jo : mirar a traves de les paraules. En l'escrit de L'Anna em varen cridar l'atenció de seguida : (pronuncieu en veu alta, poc a poc, sentint ) “estrategia de supervivencia” i permeteu que la vostra ment us porti....... Les paraules expresen l'estat de la neurologia de qui parla. En un ocasió una persona parlant de la seva feina deia : “...els que estem a la trinxera...” I jo li vaig preguntar “ i com estas allà ? “ va constestar “psi...amb el cap baix.” Espontaniament. Pero pensem-s'ho, com vols estar a la trinxera, sino ?! Aquestes paraules no son una metafora aleatoria, atzarosa sino l'expressió de com la persona és sent, com viu aquella experiencia concreta. Les paraules – el que surt – em mostren l'estat intern – el que hi ha. Només amb una paraula m'ha explicat un pilo de coses no pas de la seva feina sino de com la viu. La expressió “estrategia de supervivencia” m'explica que vivim ( he tingut la temptació de posar viviu ) en un mon on cal una estrategia de supervivencia : deu ser un mon perillós ! Ja se una cosa, estic content : El mon és un lloc perillós. Vinga, empassa i actua en consecuencia. S'ha de triar be el que creiem, allò que donem com a cert. No pas pel seu valor, ni objectiu ni subjectiu, sino perque actuarem en consecuencia, sera la nostra veritat. El que volia reflexionar tirant aquell ham és si de debó creiem que aquest es un mon perillós, i sobretot, si aquesta es un descripció fidedigne. No de les collonades que sentim a les noticies sino de la realitat mateixa de les coses. El mon es perillós i nosaltres ho veiem, o com, que tenim tantes estrategies de supervivencia, veiem un mon perillós. Que es primer l'ou o la gallina ? Els arguments no porten a les premises, sino que les premises van abans del arguments i els aguanten. La veritat és allà on comencem simplement perque no podem començar d'enlloc, en cada moment a alguna certesa m'aguanto. Em direu amb rao que no és la veritat sino la propia veritat. No hi ha diferencia, de tota manera allà comencem. La paradoxa puja de to quan m'adono que l'Ana descriu l'amor com a presencia en l'univers humà, en parla amb passió, amb amor de mare, entre les costures es veu la tendresa...etc, jo ho heu llegit. L'amor com a fonament de les coses i això ho anomemem....”estrategia de supervivencia” : no haviem quedat que era un lloc perillós !! Com pot ser ? Allà on les coses les sustenta l'amor hi ha harmonia, nutrició, tendresa, fluidesa, abundancia i més...Estrategia de supervivencia ? n'esteu segurs ? I sobretot, d'on ho heu tret ?

Orientar-se en la incertesa(I).Relaxa't.

Un cos relaxat accedeix a tots els seus recursos fàcilment. La tensió porta a tancar la mirada i a veure, només allò que ens preocupa. Relaxar-se és ampliar la mirada, veure més i millor. Relaxar-se és un hàbit, i un hàbit comença amb un aprenentatge i continua, practicant l'aprenentatge. En esta de relax les preguntes agafaran una altre dimensió. És quasi impossible generar respostes creatives, veure les opcions menys evidents però les mes útils perquè encara no hem provat, en estat de tensió. La ment emmarca la realitat remarcant determinats aspectes i oblidant-ne altres. Relaxar-se és obrir-se i escoltar la part més flexible i creativa de nosaltres mateixos.

Orientar-se en la incertesa(II).Conservar.

Conservar l'energia.
Quatre coses :

• Exercicis específics per conservar-la. 
• Saber entrar en estats neurològics on estigui activa i alineada. 
• Obrir i tancar ( o la inversa segons el cas ) cicles i etapes. 
• Usar amb profit la energia disponible.  Per tant, caldrà enfocar-la.

 Quatre coses fàcils si se sap com. La nostre energia no és il·limitada, d'això quasi tothom s'en adona ni que sigui per com es sent. Ara be, que fas per conservar la teva energia vital ?

Orientar-se en la incertesa(III).Enfocar.

Un cop relaxa't i connectat amb mi mateix, necessito enfocar. Es a dir, prioritzar, decidir que és important i que no. Passi el que passi tindré diverses opcions – actualment una autentica selva ! - i hauré de triar. Com ho faré sinó no he establert quines son les meves prioritats ? Sèneca, el filosof, ho va sintetitzar en una sola frase : “qui no sap a quin port s'encamina cap vent li és favorable”. Decideix el port i agafaràs els vents que t'hi porten. Cal reflexionar sobre els propis valors, sobre allò en el que cada u de nosaltres és únic, descobrir-ho i donar-li forma. Cal connectar amb la pròpia esencia i des de allà, projectar-se sobre el mon aportant allò que només cada un amb la seva singularitat pot aportar i rebent com a torna allò que hem dona vida. El plantejament és fàcil i la practica més també ho és de fàcil; això si vol dedicació i atenció.

Quina mena de coach ets ?

Facebook va la mar de bé, a vegades, durant les converses, algú em fa una pregunta que m'inspira un post com ara aquest. La Marta ha tingut l'amabilitat de preguntar : “ quina mena de coach ets ? “ En principi i per agafar la definició convencional, podria dir que faig life-coaching. Potser, però, és massa genèric. Fonamentalment ofereixo als que sol·liciten els meus serveis : apadrinament, ampliar perspectiva ( streching ) i aquests millor amb anglés que és de mal traduir : empowering que podria traduir – menys que més - per guanyar capacitats. Al capdavall davant qualsevol situació una persona necessita :

1. UN Que li donin suport incondicional com a persona capaç de emprendre o superar. Jo confio plenament amb les capacitats dels meus clients que sempre son moltes més que les que ell mateixos veuen. 
2. DOS Tenir una idea o perspectiva com més amplia millor tan de la situació com de les possibilitats. Un problema és sempre una visió massa restringida o hiperfocalitzada en un detall, de una situació determinada. A major amplitud de la visió, menor dimensió del problema. 
3. TRES Posar en joc al màxim de les seves capacitats i si fa al cas adquirir-ne de noves. El poder personal ve de la confiança en les pròpies capacitats. Però com vols confiar-hi si no les veus ? Estar segur que ets conscient de totes les teves capacitats ? I, encara més, saps que hi ha poques coses que no puguis aprendre ? 
4. QUATRE Tenir objectius tan clars com sigui posible. 

M'agrada la metàfora de dir que soc com un guia de muntanya, ensenyo el camí i acompanyo però no porto ningú a coll. També, en una ocasió un client em va dir que jo era com un pont que el portava d'allà on era a allà on volia ser. Em va fer content.    

Equilibri i serenitat...en pastilles.

Ahir, vaig anar a la farmàcia. Mentre la noia anava a dintre a buscar el que jo havia demanat, em vaig quedar observant, els productes exposats sota el vidre del taulell-aparador. Ni havia un de, literalment, fabulós. Eren unes pastilles – de no se que, no m'hi vaig fixar – que prometien al seu envàs “serenitat i equilibri” . La cosa té gracia. De debò, creiem que unes pastilles ens poden donar serenitat i equilibri ? Hi ha gent molt ingènua i uns quants que s'en aprofiten. Accepto que en un determinat moment, en una situació concreta unes pastilles o similar – no se si aquelles -, poden ajudar. Però superficialment. Ni la serenitat, ni l'equilibri el poden donar unes pastilles. Si tinc coses pendents que no he afrontat perquè hem fan por o alguna altre cosa, les pastilles només ho taparan per un temps, potser, curt. Les pastilles no poden resoldre qüestions de fons. Per tenir serenitat i equilibri, depenen del punt de partida, caldrà treball i determinació. És una tasca a fer. Volem la formula màgica que no ens porti ni maldecaps ni esforços. Si a la vida d'una persona li falta serenitat i equilibri, s'haurà de fer algunes preguntes sobre si mateix/a, descobrir realment quin és l'obstacle, que hauria de canviar per fer-ho posible ? . I això és una tasca a emprendre que demanarà temps i dedicació. Hi ha en això, una cosa que jo trobo trista : algú que s'empassa que la serenitat i l'equilibri poden sortir del efecte d'unes pastilles, és algú molt fàcil d'enganyar. Volem arribar a lloc, a la serenitat i l'equilibri però no és segur que acceptem fer el camí. Volen saber sense aprendre.

Principis per a la renovació(I). Els recursos materials (i els diners) com a mitja.

"Si actúas para que los demás (empleados, ciudadanos, parejas, amigos, hijos) se deshumanicen y pierdan poder contribuyes a que la humanidad esté globalmente deprimida en términos psicológicos. La gran crisis mundial no es económica, es profundamente emocional." Nadir Chacín. 

     La dimensió material és la base que sustenta totes les coses. Mentre vivim en aquest mon dual, vivim sobre la matèria. La matèria és on assentem les coses en el mateix sentit que assentem una casa sobre els seus fonaments però l'objectiu de la casa no és tenir fonaments. De la mateixa manera, els objectes materials que necessitem per qualsevol projecte o proposta en son la base però de cap manera el sentit. Especialment cert és pels diners que son un mitja, i no un fi en si mateix. La perversitat de fer dels diners, una finalitat, és sobre la taula de forma evident per qui ho vulgui veure. Ja està dit que no hi pitjor sord que el que no vol sentir, ni pitjor cec que el que no vol veure. No perdem el temps argumentant a qui no vol saber. Pel que si que vol, el que hem vist fins ara és suficient, i el que no ha vist ara, potser, no veurà mai. Darrera la major part dels conflictes oberts avui, hi ha, quasi sempre, l'abús de voler fer diners sigui per ambició o cobdícia – tornem als pecats capitals, tema més que interessant si no estigués tan grapejat.
   Quants diners vol guanyar ? Els justos per fer-ho possible.
   Aquest és un paràmetre per avaluar qualsevol proposta o projecte, com pensa en els diners ? Quin paper juguen ? Voler fer diners, respectant la llei i la ètica, és legitim però no aporta cap valor nou; ja no diguem de les múltiples vegades en que es respecta la llei però es fan coses completament immorals, inclús inhumanes. Cal distingir entre valor i opció. La opció es legitima, ja ho he dit. Però el valor és diferent en un cas i en l'altre. Avui, l'autentic valor, del que en pot sortir renovació, és fer servir els diners com a mitjà exclusivament. Malfieu-vos dels que parlen massa de amortitzacions, retorns i rendibilitats, la autentica rendibilitat és en creixement de la consciencia i desenvolupament humà, i no apilonar diners de qualsevol manera com el Tio Gilito que es banyava en una piscina de diners. Hi ha una expressió popular que ho diu molt clar : “ Si és tan ric que sopi dos vegades.” A partir d'un punt, els diners perjudiquen.
    Diners pot ser entès com a recursos materials, de fet, els diners són una mena de recursos materials.
    Una altre paraula molt escaient en aquests punt és la paraula simplificació. No tinc ara temps d'estendre'm però és un tema que donarà per molt.

Principis per a la renovació(II).La comunitat com a lloc (medi).

Els homo sapiens son un animal gregari. La comunitat és el nostre medi natural, el que forma part de la nostra condició pel simple fet de ser el que som, no calen més arguments. L'individualisme, a més de fals, és molt incomode i poc pràctic. Un exemple es com vivim, jo aspiro a viure en comunitat, no per raons morals o ideològiques sinó per raons pragmàtiques de organitzar la vida. Mentre dedico dues hores a comprar per tots, tu neteges per tots i ell va a buscar tots els nens, amb dues hores hem comprat, netejat i recollit nens, proba de fer-ho sol ! Sens dubte, hem perdut la practica i ens sembla casi impossible però seria molt pràctic i ens donaria temps per les coses que importen : cuidar d'un mateix tan física com espiritual, tenir temps pels que estimen i convivim, i molt més . Una bona metàfora que expressa la relació entre individu i comunitat és els mercats municipals. En un mercat s'encaixen la dimensió individual i la col·lectiva. És responsabilitat de cada parada tenir bons productes, tenir-la neta i atendre bé a la gent, i alhora, hi ha una estructura compartida – el mercat - que fa possible que junts arribem on sols no arribaríem. El que ve a comprar la carn d'un, veu el peix i la verdura dels altres. I com que hi ha de tot i passa prou gent, pot haver més d'un que vengui carn. Ja m'enteneu. D'alguna manera el mercat és una metàfora de la vida mateixa, hi ha la meva responsabilitat en allò que depèn de mi però és la comunitat que fa possibles, realment, les coses. Que les determina. La comunitat tan és el poble, com el país, com l'empresa, com el barri, com l'associació, etc Hi ha comunitat en qualsevol iniciativa, el que varia és la dimensió i la relació que tinc amb la comunitat però sempre n'hi ha. És, també, el lloc per les cooperatives de serveis, les associacions professionals, les cooperatives de consumidors, les xarxes de networking, i una idea meravellosa que no funciona perquè estem mal acostumats però que personalment penso que es un autentic xollo : el banc del temps. On el valor de canvi, el temps, és el més democràtic i inclusiu que existeix : de temps en té tothom pel simple fet d'estar viu. Jo faig créixer la comunitat i la comunitat crea les condicions que hem fan créixer, com al mercat, el de veritat, vull dir. Una cosa retro-alimenta, l'altre i totes dues entren en un espiral ascendent. Com caminar, millor amb dues cames, ara una, ara l'altre. Entra aquí el següent comentari : Potser, ja no és moment de fer les coses individualment. Per una experiència recent, on tinc relació amb un empresa naixent , he vist molt clar que el problema era ser una sola persona. Les feines que cal fer son tantes que sol no s'atrapa. Cal ser més. Val la pena explorar que el numero optim seria tres. Estic segur que molts intents d'empresa fracassen aquí, sembla que serà més fàcil, pagar un sol sou sense veure que si no fas les feines que calen , no serà un, serà cap. Les coses ja s'han complicat massa per anar sol. Per fer una frase substituir l'individu per la cèl·lula de tres. En tota mena de situacions, inclús pot ser dintre les empreses. L'individualisme agonitza, visca la cèl·lula en xarxa. Una cèl·lula ben avinguda és molt més que la suma de les forces dels seus components. Tres junts, aguanten el pes de sis, els castellers ho demostren sovint. A mes a mes, és el pas intermedi entre l'individu i el col·lectiu ja sigui cooperativa, banc del temps, associació, empresa o tantes altres coses que ens convenen, s'en parla, diem que volem però no acabem, tinc la impressió, de saber ben be com fer-ho. No hi pujaria pas de peus però m'ho sembla.

Principis per a la renovació(III).La vida com a sentit.

<
“El que aquí s'exigeix és una inversió radical de l'orientació de la nostre civilització. O bé s'orienta cap a la producció d'objectes(tecnocràcia), o be,cap a la perfecció dels subjectes (humanisme). Ambdues orientacions son decisions fonamentals que s'exclouen mútuament en llurs fins.”

                                                                                                       Invitacio a la saviesa. Raimon Panikkar.

      Ara be, en farem molt de respectar la matèria i de fer-ho junts, sinó sabem on anem o si anem a un lloc que no ens convé. La societat individualista -materialista s'ha cregut com si fos veritat que el sentit no importa, ingenus, ells !! Com a éssers amb consciencia el sentit no només importa sinó que en profunditat és la única cosa que importa, per això és negat amb tanta insistència, si no fos important no caldria insistir-hi. Els humans no estem fets per produir sense sentit al servei del consum. La condició humana és per viure-la, es fruir de la vida que ens ha estat donada, comprenent-la i aprofundint-la.
 Estem fets per aprendre, per cultivar l'esperit, les arts, la ciència – la de debò, no la misèria materialista-racionalista en la que s'ha convertit; la de debò, la que comença amb el misteri, el dubte, la pregunta intel·ligent i la observació aguda i desacomplexada, la que sap que la certesa només és al final del camí i només provisionalment.
    Fets, per cultivar la consciencia, l'esperit, la comunitat i totes les coses que ens donen vida, vida plena. Fets per ballar, per cantar, per riure...per fruir de la vida que ens ha esta donada, per gaudir de la bellesa de la terra sobre la que caminem i sentir la calor del sol sota el que vivim...La vida humana és caminar cap a la llum, es a dir, cap a la realització.
    Poca gent ho sap, però treball, etimològicament, ve de tripalium, un instrument de tortura... La vida no te sentit, la vida és el sentit.
    No necessitem ni justificar-la i encara, menys guanyar-la, ja ens l'han donat. Només poden ser autènticament renovadores aquelles iniciatives que aprofundeixen en la vida, que caminen en la direcció de realitzar-la, de fer les persones millors, més conscients, lliures i feliços.
   Tot el que no es mogui en aquests camí com deia abans potser, legitim – segons que ! - però ni nou ni renovador, ni vitalitzador. Un exemple d'això el trobem a l'escola : que cal ensenyar als nens ? El que necessiten per saber qui son! per conèixer-se a si mateixos, per ser, en una paraula, lliures. Perquè una persona lliure i centrada sempre ha trobat una manera de tenir el que necessita. Feu-los lliures i la resta és col·locarà sol, per la seva pròpia força. Això és la seva garantia de futur i no uns coneixements que al pas que anem quan siguin grans ja seran obsolets.
   Cal sobretot, centrar-se en allò que fa créixer les persones, que els permet conèixer la seva realitat. Una persona que sap qui és, és molt difícil de manipular, no hi pot haver llibertat de la bona sense autoconeixement i sense comprensió del mon que m'envolta. Si no se, on soc i ni qui soc, en base a que decideixo ? Cada persona és un univers sencer, – pel que sembla això és molt més que una metàfora – i cal confiar que la integritat és la millor medecina per qualsevol mal. Si coneguéssim el potencial real del ésser que ja som, es a dir, de la consciencia, la tecnologia ens faria riure de tan grollera. La consciencia que com el mercat és individual i comunitària al mateix moment, és la font de totes les possibilitats i l'últim continent per descobrir perquè avui en sabem poquet, poquet. Coneixem les lleis de la matèria, però ignorem les de la consciencia. No imagineu – i perdoneu que no m'inclogui – que en relació al potencial de la consciencia, som autèntics analfabets. Una societat conscient seria tan diferent que avui només alguns visionaris l'entreveuen. La qüestió del sentit és molt llarga i no pretenc pas acabar-la ara però la línia mestra està marcada, detalls i matisos en falten tants com sigueu capaços de dir-me.

   Com riuran els cínics, si per casualitat a algun li arriba aquest escrit. No m'importa que hem diguin ingenu, el que no penso fer es callar davant dels que no tenen valors de cap mena. Que si posin ells a la defensiva que ja els toca ! />

Principis per a la renovació(IV). Corol·lari, benvinguts a la metamorfosi.

Estem en procés de transformar-nos, inexorablement. El mon que hem conegut, particularment, els darrers trenta anys, sense cap mena de dubte, aguanta però per qui ho vulgui veure – recordeu els sords que no volen sentir – no funciona i jo crec que al punt on som, considerar la possibilitat del col·lapse, ja és una qüestió de avaluar correctament els riscos potencials, com els experts en protecció civil que preveuen el que s'hauria de fer en cas d'un problema, no perquè hagi de passar sinó per si passa. No hi ha cap garantia que les actuals estructures col·lapsin però la possibilitat és prou clara com per avaluar-la.
    He volgut descriure tres dimensions sense les que, més enllà de la legitimitat, de la inèrcia o de la facilitat; emmarquen planta, alçat i perfil de tota proposta renovadora i al servei de les persones i de la vida. Falten coses, es clar, però sense això; amb variants, només serà la repetició més o menys maquillada del que ja hem estat fent fins ara. Son les bases per una renovació de fons. No podem canviar l'entorn però si donar la forma que vulguem als projectes i accions. Sobre aquestes tres potes és pot assentar la metamorfosi, la resta, aigua que ho netegi. Naturalment, l'objectiu d'aquests escrit és obrir diàleg des de aquesta visió que pot semblar radical però que només vol ser de fons. Amb el pensament d'assentar acció i reflexió sobre sòlid. Hi pot haver raons de molt pes per fer les coses d'altre manera, però també hi son per fer-les d'aquesta, que ni nova ni innovadora; quan rodi, renovadora. ( Heu vist quina al·literació tan ben parida m'ha sortit !)
    Altre cop, el valor i la opció, tothom pot triar el seu camí – i és bo així – però cada camí té les seves característiques i el seu valor particular. Per als que vulguem renovar-nos i renovar – que no és pas tothom, ni és obligatori -, no podem repetir el que hem estat fent els darrers anys, repetint el que ja es antiquat. Per més que sembli massa radical, potser difícil, potser llunyà, ens renovarem si emprenem camins que fins avui no consideràvem. Son valors útils en aquesta situació l'obertura i la flexibilitat. Si només puc confiar amb les certeses establertes, com puc fer per renovar-me? Com puc obrir possibilitats ?
Benvinguts a la metamorfosi.
Per acabar algunes tres grups de tres, més o menys, equivalents :

• Recursos materials, Comunitat, Sentit. 
• Materia, Consciencia, Llibertat. 
• Cos, Cor, Cap. 

PNL I Coaching.

No, la PNL és un metode per comprendre l'intern de les persones, en diem la organitzacio interna. Qualsevol cosa que fas, qualsevol, la pots fer perque estas organitzada neurologicament de la manera adequada per fer-la. La PNL és el metode que estudia com es creen i descreen aquestes organitzacions que anomenem estats neurologics. El coaching es una activitat, ni tots els PNL fan coaching, ni tots els coach ho fan amb PNL, encara que aquesta es una combinacio molt eficient donat el tema de la PNL. Per mi, la gracia de la PNL és que és molt precisa. Dona mapes i recursos per entendre i ajudar a les persones.

Relaxar-se.

Una d'aquelles coses que convenen a tothom és saber relaxar-se, si pot ser ràpid i bé. Qualsevol cosa que hagis de fer, si la fas relaxat sortirà millor que de cap altre manera. I tan me fa que parlem de fer el dinar o de decidir una inversió de uns quants milions d'euros. Millor relaxats. I això noté res a veure amb estar atent, estar actiu o estar determinat. La gent sol confondre estar relaxat amb estar tirat al sofà o una cosa així. Res d'això, d'alguna manera quan un actor o un músic esta actuant, està relaxat, i tots coneixem una situació en la que hem dit d'algú s'ha posat nerviós. Relaxat és un estat neurològic que coneixem bé, al llarg del temps de la nostra vida hem estat relaxats una colla de vegades. Per tan, si hi hem estat és que en sabem i si en sabem és que ho podem fer ara. Per desenvolupar aquesta capacitat d'estar relaxats, cal ajustar un parell de cosetes i tenir la manera per ma. Peró la capacitat la té tothom. El que si és corrent és no ser conscient d'aquests fets i per tan , qui no sap que té la capacitat, difícilment la posarà en marxa. Com sempre les creences - les nostres certeses, en aquest cas sobre nosaltres mateixos – son determinats per establir que podem fer i que no donada una determinada situació. Recordeu un cos relaxat accedeix millor a tots els seus recursos.

Benvinguts a la metamorfosi.

Un dels meus contactes publica a Facebook : Redes: 'Tenemos que reinventarlo y reinterpretarlo todo para reducir el impacto sobre nosotros mismos' A ver si lo entendemos..

M'apunto al debat que es crea i afegueixo :

Estoy con Roman la clave és la consciencia, el conocimiento sin consciencia és la madre de gran parte de los males de ahora. Muy significativa - y la agradezco - la intervencion de Luisa, hay una mayoria social que dice lo mismo : "No os sigo ni de lejos" .

Hablas de reinventar e reinterpretar...de acuerdo siempre que se vaya a la raiz de las cosas, se profundize porque llevamos ya unos cuantos años hablado de innovacion y ademàs, de haver innovado mas bien poco, a veces, las innovaciones que se proponen son puramente banales cuando no completamente estupidas. La innovacion no puede ser la repeticion de lo mismo solo que mas retorcido o maquillado de otra forma. La innovacion de verdad seria el giro de enfocar el desarrollo de la consciencia. Todo discurso economico/economiscista no tiene nada de nuevo, ni puede tenerlo porque es la vison que ha enfocado las cosas las ultimas decadas. Reinterpretar, reinventar...me apunto pero cuanto estais dispuestos a incomodaros profundamente ?, para soltar lo viejo ( la economia ) y dar espacio ( "dale Hueco, que habiendo hueco, yo ya...") al desarrolo de la consciencia que no es nuevo sino muy viejo ( retroprogresivo?) pero sirve para lo fundamental ahora : iniciar la metamorfosis espiritual. En la sociedad de la materia y el individuo, lo verdaderamente renovador és el espiritu, la comunidad y la harmonia con nosotros mismos, con los que estan con nosotros y, más allá, con todas las cosas. Lo dire muy claro : que nadie sueñe con escapar a esto, o mejor, que sueñe cuanto quiera que es lo mismo. El sistema aguanta eso es cierto pero no funciona ni volvera a funcionar - estamos más allá de toda reforma - caminamos hacia la transformacion obligatoria, por cojones... La transformacion sera espiritual, ademas de divertida e interesante para los que la enfoquen bien. Los que seguis esperando que esto vuelva a funcionar, estais jodidos !!! Os parece fuerte ? Bienvenidos a la metamorfosis..

Persones sensibles.

Reprodueixo una conversa que he tingut amb la gent d'Helix consultora a partir d'un article de Agusti Rochet titulat : "Sensibilitat situacional : Una de les caracteristiques del lideratge actual. M'ha agradat la conversa i el que he pogut expressar és una cosa massa crucial, per ser, tan oblidada. Ho he deixat en castellà, m'ha fet mandra traduir.

HELIX : Xavier, nos has dejado boquiabiertos cuando dices "En el pensamiento sistemico la question es capturar relaciones mucho màs que entender o saber. La clave he dicho es sentirlo, sentirlo, sentirlo...por eso me encanta la expresion sensibilidad situacional". Muchas gracias y un saludo grande. ;o

XAVIER : Hombre gracias ! Se supone que esta es la funcion de un coach, o una de las funciones, desafiar las creencias de sus interlocutores en este caso. Me alegro. Añado que apesar de todo - inteligencia emocional i cosas parecidas que han circulado - nuestro mentalidad sigue siendo racionalista - no tanto racional - y centrada en los procesos del intelecto. Casi siempre no olvidamos de las personas como seres sintientes ( que sienten en el doble sentido de la palabra : sentir emociones y sensaciones ) UNa persona es el agregado resultante de cabeza+corazon+cuerpo = persona. Cada una de estas partes es como la pata de un tamburete para que se sostenga bien tienen que ser las tres igual de largas i mas o menos igual de fuertes, Este equilibrio. Por tanto los procesos emocionales i sensibles son IGUAL de importantes que los intelectuales. Ya se que no digo nada que no haya sido ampliamente repetido pero la vision centrada en el intelecto solamente sigue teniendo vigencia psicologica : es decir nadie lo defenderà porque ya ha sido refutado intelectualmente pero esto no significa que haya dado paso a una nueva forma de actuar, estamos en el impasse. Para los que quieran desarrolar la sensibilidad situacional tendran que salir de las aulas y de las formaciones sentados con un professor/ponente delante, salir al campo a estimular los sentidos y otras cosas. La sensibilidad tiene que ver con el todo, como la belleza, cuando se tarda en ver la belleza de un paisaje o un mujer, por ejemplo : un segundo. Hay que abrirse a nuevos percepciones y sensaciones, no por el hecho de ser nuevas sino por el hecho que resulven alguna de nuestras carencias ( el discurso de la innovacion, a veces, es completamente vacio o insubtancial ).

Fixat bé.

Conversa quasi literal amb un client.

-   ...es que jo tinc molts problemes de autoestima.
-  A si ? - contesto – saps que faig fer a les persones que hem diuen això...una llista amb 15 coses que facin bé
-  Ui, quinze...son moltes.
-  No creus que facis quinze coses bé.
-  No.
-  Això es que no t'hi fixes prou be, qualsevol persona fa molt més de quinze coses bé, dic quinze per no apretar massa però quinze son poquetes, te'n podria demanar vint-i-cinc sense cap problema.

    Si no ets capaç de fer, ara mateix com aquell que pixa, una llista de vint-i-cinc qualitats, es que tens poca consciencia de tu mateix/a, es que no et veus bé a tu mateix/a. Per seguir viu i portar la teva vida necessites molt més de vint-i-cinc coses que fas bé. Fixa t'hi. Per cert, no crec que ningú tingui problemes d'autoestima, si que hi ha molts i moltes que tenen una imatge borrosa de si mateixos. Recordo una ocasió en un taller que el facilitador li va dir a una participant : ves mirar-te al mirall, i quan va tornar va preguntar : que has vist ?, ella va dir res. Res ? Si, res. Quan dic que hi ha qui no es veu a si mateix no es només una metàfora. La noia podia haver contestat moltes coses : que veus ? A mi mateixa, a una noia, que vaig despentinada, etc, etc però va contestar res. Increïble, no ?
Una vegada que estava inspirat vaig definr un coach com l'oculista de l'anima. Fa gracia, no ?

Adaptat...o no !

No és un signe de salut estar ben adaptat a una societat tan malalta com aquesta.

    Aquesta frase hem va arribar l'altre dia a traves d'un dels meus contactes de facebook, ell la atribuïa al Sr. Eduard Punset, no n'estic segur. Però amb Punset o sense, ens explica una cosa extraordinàriament important. La sola afirmació que aquesta es una societat malalta, dita per algú de la rellevància del Sr. Punset ens hauria de fer pensar i alhora entendre una certa cosa que es important alhora de governar la nostra vida. Governar en el mateix sentit que té la paraula quan es refereix a una embarcació : portar el timó i dirigir-la integrant les circumstancies, atmosfèriques – vents, corrents, tempestes, etc - en el cas de la embarcació , vitals en el cas de les persones. I a pesar de les circumstancies arribar a port, sabem on anem, el que no sabem és per on passarem. L'altre parlava amb una persona que té una feina precària, li deia : “...després de tot tu ja saps que vius en precari, en canvi hi ha molts que de fet estan en precari i a sobre es pensen que estan sobre ferm, una dia d'aquests tindran un disgust.“ Naturalment quasi tothom vol estar ben adaptat a la societat per no sentir-se raro o a contracorrent coses molt emprenyadores fins que no si agafa gust que a mi m'ha costat. Però la frase fa un pas més. Es podria invertir i dir : És un símptoma de salud estar parcialment o mal adaptat a aquesta societat. Jo si soc honest com a coach no puc ajudar a ningú a adaptar-se a aquesta societat, perquè hem crec que l'estic empenyent cap a la neurosi o alguna cosa pitjor. Més aviat l'objectiu hauria de ser com viure en aquests mon i sobreviure en l'intent. L'objectiu és muntar la meva vida al marge dels valors socialment dominants. Tinc poc marge per fer que el mon sigui com a mi hem convé però el tinc tot per governar la meva vida, per portar-la cap allà on jo vull adaptant-me a les circumstancies com el vaixell que navega d'una manera o altre segons el vent per arribar al port que desitja. La frase ens prevé d'un fals objectiu : no trobarem ni felicitat ni plenitud en els valors encara – fins quan ? - dominants, ni en el consum i el materialisme. Per mi, així de clar, qui vulgui que ho vegi i comenci a caminar. Qui no ? Bona sort !

Reneixer.

   En el fluid les coses ressonen, per això, avui hem trobo explicant que vull dir, de que parlo quan parlo de renéixer. Dues persones van llegir el meu missatge a facebook i els he de d'agrair a la Consol i la Maria que preguntessin : Que vols dir ? Ens ho pots explicar ? I s'intuïa : Això sembla interessant. Provaré d'explicar-me però ja dic d'entrada que aquesta és d'aquella mena de coses que no s'expliquen d'una vegada per sempre sinó que és van assimilant amb temps. Res és compren bé per curtcircuit.

   El meu missatge deia : preparant-me per la ceremonia de los cuatro tabacos, a punt per renéixer. La ceremonia és el com, renéixer és el meu “que” en aquesta ocasió.

   Un dels principals enemics del creixement de les persones és l'inercia . El “anar tirant” que en diem. Tots en major o menor grau tenim una vida muntada : un seguit de hàbits, emocions, il·lusions, relacions que fan que avui la meva vida avui, sigui allò que és. Deia que la inèrcia és un gran enemic de la felicitat. La inèrcia és molt còmode però poc creativa i encara menys, plena de vida. De la mateixa manera que la natura es renova de diverses maneres que podem observar al nostre voltant : els arbres perden les fulles a la tardor i tornen a la primavera a brotar tendres dels troncs secs en un autentic miracle. Renéixer vol dir deixar enredera allò que pesa allò que ja no fa servei, allò que ja es vell, per donar espai ( “dale hueco” ) a les coses noves que vull per a la meva vida. Cadascú les seves però tots alguna. Es corrent que la una persona no tingui consciencia d'això i pugui afirmar que no necessita res o que no vol res però, o bé, es inconsciència, o be, és realització però a una persona realitzada en el sentit espiritual de l'expressió se li nota.
   Així doncs en aquell punt d'equilibri on, alhora accepto plenament el meu ser, el meu present, el meu estat actual perquè la llista de coses bones que l'aguanten i que agraeixo, és llarga; alhora que accepto, també veig els espais per créixer, per crear, per afinar el meu ser i el meu caminar sobre aquesta terra i sota aquest sol, per estar bé, bé de debò, tranquil i centrat per prendre bones decisions i fruir del que tinc i per obrir-me a les infinites possibilitats d'aquest ésser que està a càrrec meu : Jo mateix, amb la voluntat de fer-me lliure i feliç i així poder, compartir vida plena amb els que estimo i alguns que encara no estimo prou. Si vull tot això, si ho emprenc hem cal renéixer. Hem cal revisar la meva vida i com l'aire que prenc cada pocs segons, agafar, transformar i deixar anar. Això és el “que” del que parlava, dit en general. Per que això tingui plenament sentit i sigui experiència sentida, viva més enllà d'aquesta generalització, cal reflexionar i concretar sobre les pròpies forces i mancances, cal focalitzar i usant la imaginació crear, ara mateix, amb el pensament – tota acció neix en la ment primer com a pensament , després com acció – aquesta vida bona per mi i bona pels que m'envolten des de els que tinc a tocar als que per tocar necessitaria un braç del molts milers de quilometres però que junts viatgem sobre aquesta terra. Crear-la amb el pensament i d'alguna manera ja viure-la, sentir-la real, aspirar-hi amb determinació, veure els obstacles per calcular com saltar-los. I això per cada persona poden ser coses diferents segons el punt on ets del teu camí ara mateix i el teu grau de consciencia. Ja tenim el que, ara hem cal un com, un acte adequat per catalitzar aquest propòsit que he elaborat amb la meva reflexió i que m'ha demanat temps i coratge per mirar amb serenitat i poder ser precís i adient al que vull fer. El meu com ha estat la “ceremonia de los quatro tabacos” que ha estat el medi que jo he utilitzat per diferents raons però que ni de lluny és l'únic possible. Allò que importa és que aquest proces tingui un zenit, un punt d'eclosió on amb les accions adequades empenyin i quallin el propòsit amb la renovació psico-fisica sense la qual el propòsit esdevé bones paraules i bones intencions, que queden en el mon de les idees.
   Espero que entengueu el que he explicat, i també espero que entengueu que el que no he dit és molt més que el que he dit. Ja ho he dit al començar : amb aquesta vegada no acabarem pas el tema però no cal, començar-lo ja està molt bé.
   Qui vulgui que pregunti el que vulgui. O que comenti, m'agradarà. Per la meva part ja he dit, si algú m'agafa la paraula, a més, dialogarem que és la manera que tenim les persones de construir compartint. Agrair les preguntes que d'alguna manera han impulsat aquest escrit i tan de bo, aquest diàleg.

Optimisme...

No hi pot haver optimisme sense realisme, si l'optimisme serveix per amagar la realitat, llavors ja no es optimisme...

Tinc de tot pero no estic be.

Darrerament he sentit diverses vegades aquesta expressió. Me l'han dita persones molt diferents per tarannà, feina, edat, cultura. De fet la frase no pot ser més clara. La podria reformular de la seguent manera : Tinc les meves necessitats materials perfectament cobertes pero no tinc felicitat, plenitud o com li vulgueu dir. Les persones que han verbalitzat aquesta inquietud, expressen una consciencia naixent. Manifesten una perplexitat : com és que tinguent de tot que segons la versio dominant - encara dominat caldria dir sense descuidar que domina menys que ahir pero més que demà - en la nostra societat és la font de felicitat, plenitud o com ho vulgueu dir que de moltes maneres diferents es pot. Com és, doncs, que si ja faig el que toca no tinc el resultat ? vindrien a preguntar-se. Doncs, molt senzill perque els bens materials son la base de la vida humana pero no el sentit, i com a essers conscients que som el sentit no és una questió accesoria sino central, principal sense la qual les possibilitats de felicitat baixen substancialment. Podeu tenir tan com volgueu - sense llibertat no hi ha consciencia - pero no serà per aquests camí que, com deien els meus interlocutors, estareu bé.