" Res
canvia i canvia tot a la vegada. Be, en realitat mai canvia res. Es
mou el punt de vista des de el que cadascú construeix el mon,
i això és bàsic en la forma de viure de cada
ésser humà. Canvien els termes de referencia.
(...)Epictet
deia que la gent no te la facultat de fer mal a ningú. Que
inclús si a algú el denigren a crits o colpegen seua és
la decisió de considerar si el que està passant es
insultant o no. Quan algú es sent irritat per un altre, l'únic
que l'està irritant és la seva pròpia resposta.
(...)com
reiterava Epictet als seus deixebles : quan et sembli que algú
t'està provocant, recorda que el que et provoca és el
teu judici del incident, no allò que passa. Intenta no ser com
un animal i limitar-te a reaccionar a l'instant. Pren distancia de la
situació per tenir una perspectiva més amplia.
Assossega't. En altres, paraules, no és tracta tant de “que”
esta fent cadascú en el mon, sinó “com” ho està
fent, ...moure's del com antic a un com més adequat per viure
amb plenitud. Aquests és l'únic canvi possible.
Obcecar-se
per canviar es arrancar d'un mal començament(...) Voler
canviar implica que alguna part de la totalitat del que és un
ésser humà s'està negant, que esta alienat ja
d'entrada. Primer cal observar-se i conèixer-se que no és
gens fàcil. Cal prendre consciencia dels propis hàbits
i automatismes sense jutjar, només reconeixent i acceptant
sense cinisme, ni auto indulgencia, ni covardia. Aquesta pressa de
consciencia quan es profunda i real, ja constitueix un canvi
important. La realitat és que la immensa majoria de la gent
viu negant part molt important de si mateixes, (...), i el primer
canvi és acceptar-se sense jutjar. No s'ha de guanyar res sinó
recuperar allò perdut i per això, es imprescindible la
ajuda dels altres.
Fins
on he pogut observar i experimentar, ningú es capaç de
veure a si mateix, amb integritat, estant sol, i menys encara
acceptar-se : la fantasia humana per escapar-se de la trobada amb si
mateix no coneix límits. (...) D'aquí també, que
tot mestre religiós vertader reconegui en els seus pares
espirituals amb agraïment i humilitat. En sentit contrari, una
prova de que algú és un farsant en aquests àmbits
es veu quan no reconeix amb vertadera dolçor i devoció
els seus ascendents.
La
major part de la humanitat viu atrapada en els automatismes que
regulen la seva existència, en una presó invisible que
cada persona va teixint amb el transcurs de l seva vida. El passat és
la presó en la que habita cada persona.(...) La essència
no pot canviar. L'únic canvi real es acceptar-se a un mateix
tal i com és. Del que es tracta és de donar a
l'essència una forma més pròxima a la seva
naturalesa. De que personalitat i essència es corresponguin
una amb l'altre. De treballar per ser en cada acte, més senyor
de un mateix, dels propis passos, més conscient de les pròpies
capacitats humanes i desenvolupar-les.
La
idea de canvi ha d'acostar a allò que afirmava Miquel Àngel
Buonarroti, l'universal escultor renaixentista, respecte a les seves
obres : la figura que és desitja esculpir, amb tota la seva
bellesa, genialitat e immortalitat, ja és en la roca que
arriba al taller de l'escultor; només és qüestió
de desbrossar allò que li sobra a la pedra bruta, d'allò
que oculta la escultura final. El canvi real es acceptar-se a un
mateix tal i com és, sense sarcasmes prendre consciencia
d'això i treballar per a que aquesta realitat Única que
és cada ésser humà es vagi despullant dels
artificis que la educació i les pressions socials i familiars
han anat incrustant sobre l'essència inicial. Tots naixem com
a éssers únics però morim copies, sinó
ens hem auto-construït.
(...)
adquirir tremp, atenció desperta i reconèixer la
direcció que cal seguir i el fluir de la vida real, allò
que dona perspectiva sobre la pròpia existència sense
convertir-se en un exhibicionista emocional. Aquests és
l'inici de tota transició real, el principi de la obra que
cada ésser humà ha de fer amb si mateix : reconèixer-se
i acceptar-se. El segon pas és iniciar la via de la
auto-edificació. I per construir-se hi ha dos actituds
bàsiques : en recordar-se d'un mateix i no oblidar els
propòsits realitzats per guiar la vida dia a dia.
Extret
de “Epopteia, avanzar sin olvidar”, cap 6,
J.Mª
Fericgla