“
El coaching generatiu assumeix que el sofriment és un dels principals mitjans
que la vida usa per despertar una
persona. Però, cal presencia humana i apadrinament per ser realitzat.
Per desgracia, la majoria de les
nostres practiques culturals tendeix a evitar el sofriment, a
insensibilitzar-nos, basant-se en la creença que el sofriment no pot ser
transformat i que tocar-lo només serviria per empitjorar les coses. Aquest
enfocament ressalta el fet que un
dels majors dons de la consciència humana és la capacitat de transformar la
experiència. Així es tracte de desenvolupar maneres d’acceptar i
tractar els nostres símptomes, considerar-los com a regals – encara que siguin
regals terribles ! Acceptar aquests regals com una manera de practicar la
comprensió i la connexió amb el jo i el món.”
La valentia de Amar. Stephen Gilligan.
He seleccionat
aquest extret per la importància i pes del que explica, per una banda, i per
l’optimisme compromès que porta implícit, per l’altre. La qüestió del sofriment
sempre fa respecte o por...o impotència. Naturalment és un impuls fàcil de
comprendre que ningú vol patir. Ara be, és interessant matissar que una cosa és
no voler patir i l’altre de conseqüències ben diferents, és fugir
compulsivament de tota mena patiment o d’allò que ha estat etiquetat com a
patiment. Assumir i ser capaç d’acceptar plenament, sense reticències, que el
patiment forma part de les nostre vides i que reapareix, de tant en tant, sota
diferents formes, és clarament un símptoma de maduresa. Per això, en parlo
malgrat que una part de mi, es pregunta si es bona idea : espantaré als clients
potencials parlant de patiments ? O seria millor obviar-ho i ja s’ho trobaran
?
Altre cosa molt diferent seria
recrear-s’hi, quedar-hi encallat o pitjor encara, buscar-lo. Hem de voler tenir
una relació natural amb allò que ens fa patir i recordar sempre dues coses :
que res és resolt reprimint-ho o mirant cap a l’altre costat i que, per fer
alguna cosa la qüestió és saber com : la idea de transformar les experiències
doloroses és estranya a la majoria de gent però això és molt lògic, per
realitzar-ho cal un coneixement específic que només els professionals tenim, de
la mateixa manera que fer pa sembla fàcil però fer-ho bé requereix ofici. Hi ha
maneres estudiades i demostrades de fer-ho. Ser-hi, hi son, altre cosa es qui
esta disposat a usar-les. El preu a pagar per fugir o ignorar és, com diu la cita, la insensibilització, i no ens
hauríem de confondre : una cosa es que fugir del patiment això és socialment
corrent, i per tant, justificat i justificable i segons com, fins hi tot
fomentat; i l’altre, que sigui bona
idea, bona cosa.
“...basant-se en la creença que el sofriment no pot ser transformat i que
tocar-lo només serviria per empitjorar les coses.” Efectivament, aquesta
creença és molt arrelada i d’alguna manera justificada : els mètodes i les
tècniques que permeten una transformació del sofriment no formen gaire part del
nostre imaginari col·lectiu perquè son relativament recents; ni son un hàbit social, com si ho és
– com diu la cita – la evitació del sofriment; ni tenen visibilitat clara en
els media, avui, la única referencia que abasta l’imaginari col·lectiu de forma
casi universal. D’aquí que molts vulguin sortir-hi i la
passió desbocada per la fama i la notorietat mediàtica, però això son figues
d’un altre paner.
La veritat socialment
semi-oculta és que “un dels majors dons de la consciència humana és la capacitat de
transformar la experiència.” Hi ha tanta esperança, veritat i optimisme en
aquesta frase ! Ens diu que no som víctimes de les circumstancies sinó que està
a la nostre ma – molt més a prop de del que creieu – transformar les nostres
experiències de sofriment en coneixement i consciència. És un do de la nostre
condició humana, i per tant, potencialment, a l’abast de tothom. Potencialment
perquè els potencials s’han d’actualitzar amb acció i dedicació sinó queden en
el que son, potencials, i no en el que poden ser, realitzacions. Aquí la
confiança, la obertura, la curiositat i la valentia tenen el seu moment. A
vegades, en canvi, el que fa possible el pas, és el cansament d’una situació,
la desesperació o el millor de tots : el propòsit d’estar bé, bé, bé. La
felicitat és el mínim, no és conformi en menys, com deia l’anunci. El do de
transformar les experiències doloroses està aquí, no pas per tots, només per
als més intrèpids.
Saber veure i, sobretot,
viure, les experiències doloroses com a regals, és un bon objectiu, un gran
objectiu que requereix feina i atenció. Saber-ho és el fruit d’haver fet una tasca.
I això no significa que les persones que han arribat a aquesta grau no tinguin
sofriments sinó que han aprés a passar-lo amb certa rapidesa i gracia per la
via d’escoltar el missatge i aprendre la lliçó que porten. Amb practica, tot s’aprèn,
es millora i s’agilitza. Això és delicat i la majoria dels mortals necessitem
ajuda i guia d’algú que conegui el camí perquè ho ha fet abans. Al capdavall
del camí, la paradoxa és que acceptar el sofriment ens porta a minimitzar-lo
tant com es possible fer-ho...sense morir-se – si es fa honestament, aquí la
retòrica no compta. Al capdavall, hi ha
un regal gros : “la comprensió i la
connexió amb el jo i el món.”