El do de transformar les experiències.

“ El coaching generatiu assumeix que el sofriment és un dels principals mitjans que la vida usa per despertar una persona. Però, cal presencia humana i apadrinament per ser realitzat.

         Per desgracia, la majoria de les nostres practiques culturals tendeix a evitar el sofriment, a insensibilitzar-nos, basant-se en la creença que el sofriment no pot ser transformat i que tocar-lo només serviria per empitjorar les coses. Aquest enfocament ressalta el fet que un dels majors dons de la consciència humana és la capacitat de transformar la experiència. Així es tracte de desenvolupar maneres d’acceptar i tractar els nostres símptomes, considerar-los com a regals – encara que siguin regals terribles ! Acceptar aquests regals com una manera de practicar la comprensió i la connexió amb el jo i el món.”  

         La valentia de Amar. Stephen Gilligan.      

        He seleccionat aquest extret per la importància i pes del que explica, per una banda, i per l’optimisme compromès que porta implícit, per l’altre. La qüestió del sofriment sempre fa respecte o por...o impotència. Naturalment és un impuls fàcil de comprendre que ningú vol patir. Ara be, és interessant matissar que una cosa és no voler patir i l’altre de conseqüències ben diferents, és fugir compulsivament de tota mena patiment o d’allò que ha estat etiquetat com a patiment. Assumir i ser capaç d’acceptar plenament, sense reticències, que el patiment forma part de les nostre vides i que reapareix, de tant en tant, sota diferents formes, és clarament un símptoma de maduresa. Per això, en parlo malgrat que una part de mi, es pregunta si es bona idea : espantaré als clients potencials parlant de patiments ? O seria millor obviar-ho i ja s’ho trobaran ?  

Altre cosa molt diferent seria recrear-s’hi, quedar-hi encallat o pitjor encara, buscar-lo. Hem de voler tenir una relació natural amb allò que ens fa patir i recordar sempre dues coses : que res és resolt reprimint-ho o mirant cap a l’altre costat i que, per fer alguna cosa la qüestió és saber com : la idea de transformar les experiències doloroses és estranya a la majoria de gent però això és molt lògic, per realitzar-ho cal un coneixement específic que només els professionals tenim, de la mateixa manera que fer pa sembla fàcil però fer-ho bé requereix ofici. Hi ha maneres estudiades i demostrades de fer-ho. Ser-hi, hi son, altre cosa es qui esta disposat a usar-les. El preu a pagar per fugir o ignorar és,  com diu la cita, la insensibilització, i no ens hauríem de confondre : una cosa es que fugir del patiment això és socialment corrent, i per tant, justificat i justificable i segons com, fins hi tot fomentat;  i l’altre, que sigui bona idea, bona cosa. 

“...basant-se en la creença que el sofriment no pot ser transformat i que tocar-lo només serviria per empitjorar les coses.” Efectivament, aquesta creença és molt arrelada i d’alguna manera justificada : els mètodes i les tècniques que permeten una transformació del sofriment no formen gaire part del nostre imaginari col·lectiu perquè son relativament  recents; ni son un hàbit social, com si ho és – com diu la cita – la evitació del sofriment; ni tenen visibilitat clara en els media, avui, la única referencia que abasta l’imaginari col·lectiu de forma casi  universal.  D’aquí que molts vulguin sortir-hi i la passió desbocada per la fama i la notorietat mediàtica, però això son figues d’un altre paner. 

La veritat socialment semi-oculta és que “un dels majors dons de la consciència humana és la capacitat de transformar la experiència.”  Hi ha tanta esperança, veritat i optimisme en aquesta frase ! Ens diu que no som víctimes de les circumstancies sinó que està a la nostre ma – molt més a prop de del que creieu – transformar les nostres experiències de sofriment en coneixement i consciència. És un do de la nostre condició humana, i per tant, potencialment, a l’abast de tothom. Potencialment perquè els potencials s’han d’actualitzar amb acció i dedicació sinó queden en el que son, potencials, i no en el que poden ser, realitzacions. Aquí la confiança, la obertura, la curiositat i la valentia tenen el seu moment. A vegades, en canvi, el que fa possible el pas, és el cansament d’una situació, la desesperació o el millor de tots : el propòsit d’estar bé, bé, bé. La felicitat és el mínim, no és conformi en menys, com deia l’anunci. El do de transformar les experiències doloroses està aquí, no pas per tots, només per als més intrèpids.

Saber veure i, sobretot, viure, les experiències doloroses com a regals, és un bon objectiu, un gran objectiu que requereix feina i atenció. Saber-ho és el fruit d’haver fet una tasca. I això no significa que les persones que han arribat a aquesta grau no tinguin sofriments sinó que han aprés a passar-lo amb certa rapidesa i gracia per la via d’escoltar el missatge i aprendre la lliçó que porten. Amb practica, tot s’aprèn, es millora i s’agilitza. Això és delicat i la majoria dels mortals necessitem ajuda i guia d’algú que conegui el camí perquè ho ha fet abans. Al capdavall del camí, la paradoxa és que acceptar el sofriment ens porta a minimitzar-lo tant com es possible fer-ho...sense morir-se – si es fa honestament, aquí la retòrica no compta.  Al capdavall, hi ha un regal gros : “la comprensió i la connexió amb el jo i el món.”