Iguals o diferents ?

            Es fàcil sentir a dir que tots som iguals. Es una afirmació corrent que molts haureu sentit, inclús potser, que us hi identifiqueu. I es clar, ja hi ha raons per dir que som iguals. La llista de coses que compartim és prou llarga i té prou pes com per fer aquesta afirmació. Alhora que dic això, he iniciat aquest redactat amb la intenció d'exposar que tantes vegades aquesta afirmació ens ha portat a creure que som iguals en allò que fem i encara sovint, ens empassem que som iguals amb tot. Es clar que tots tenim emocions, per exemple, i el fet tenir emocions és una cosa que compartim però alhora aquestes emocions ni les vivim igual ni els donem la mateixa importància. I qui diu emocions diu tantes altres coses : pensaments, valors, criteris, etc, etc

Això ens porta a molts conflictes en les relacions humanes : es molt fàcil, molt de debò caure en el següent parany : com que som iguals, els altres fan com jo. Tots tendim, com a primer impuls, de forma inconscient – no a creure – sinó a donar per entès, donar per sabut com una cosa ja feta, sense cap mena de reflexió pel mig , que els altres son iguals i per tant, es evident que fan com jo. Això ho deia suara, dona peu a tota mena de malentesos. L'inconscient tendeix a agafar aquesta frase com a veritat, tal cual, sense matissos.

       L'altre dia, reflexionant en veu alta varem adonar-nos del següent. Com que un té molta empatia, fàcilment cau en la temptació de creure que tothom igualment en té molta. I a actuar en conseqüència per tant com que tothom té molta empatia vers els altres, es una persona que ni pregunta ni demana, quasi mai i sempre dona per suposat que els altres a traves de la seva empatia ja s'han adonat del que passa. L'altre és una persona que sempre sap que fa i que vol, sempre en porta alguna de cap. I fa el contrari, preguntar i demanar fins a marejar perquè dona per entès que els altres com ell mateix, sempre saben que fan i que volen.

       Son exemples de projecció de la pròpia veritat, allò que es dona per suposat i que per tant, s'explica o poc o gens i de com aquesta veritat interna esdevé, no només una cosa que passa pel cap sinó que es converteix en comportaments concrets en la vida de cada dia de les persones d'aquests exemple i a les altres, que amb una cosa o altre, ens passa a tots. El senyor que no pregunta , sovint es queixa que els altres no l'entenen i això sol ser una font de conflictes amb els altres. L'altre, sempre exigeix als altres que coneguin la resposta a les seves preguntes i això el porta a enfadar-se amb els altres per no saber que porten entre mans com ell.

        Si penséssim que som diferents i no pas iguals, això ens ajudaria a veure i a conviure amb les nostres diferencies. I ens estalviaríem una bona colla d'emprenyades...

Dones en peu de pau. Manifest.

Benvolgudes germanes, despertem d'aquest somni de tants anys……Què és
això al que cridem “viure”? parem-nos un moment i pensem com estem vivint, com és que ens estan fent creure que “això”
és “vida”?, com “vivim” el nostre *dia a *dia?, de debò creiem que
hem nascut per a això?…….
Per favor no ens deixem enganyar una altra vegada més, nosaltres no hem
vingut aquí per ser “competitives”, no estem aquí per ser
“poderoses”, no tenim perquè ser “executives agressives”, no
volem ser igual que els homes perquè no ho som, no hem nascut
per “treballar” per a ningú més que per a nosaltres i les nostres famílies,
les nostres tribus, els nostres pobles….no estem aquí per deixar als
nostres fills a la guarderia i que els cuidin i els eduquin altres
persones……ni per tenir als nostres pares a l’asil. Què ens
està passant?On estem les dones?En què pensen les nostres
ments?
Com han aconseguit “acomodar-nos” o millor dit *atontarnos d'aquesta
manera?, ens enganyen una vegada i una altra i nosaltres ens deixem enganyar….no
estem aquí per a això!!!, nosaltres, les dones, les Guardianes de la
Terra, estem aquí per portar la Pau a aquest Planeta, per compartir
l'Amor Incondicional, per cuidar el Foc de la Llar, per Nodrir,
per Reunir a les nostres famílies, educar als nostres fills i filles com a éssers humans
en evolució….no ens deixem enganyar una altra vegada….per VIURE no
precisem tota aquesta trama en la qual ens han volgut ficar , les
dones podem canviar el món i juntes teixir una altra VIDA, necessitem
sortir de *Matrix i deixar totes aquestes “comoditats” que ens incomoden
tant perquè ens lliguen a la cadena de la dependència, tirem els
televisors, deixem de comprar els diaris,
apartem-nos de les “notícies” que ens fan creure qualsevol cosa que
surti en els mitjans informatius i que manipulen perquè ens les
creiem …..realment estem vivint una pel•lícula en la qual ni tan sols
som nosaltres les protagonistes.
Nosaltres no volem “governar” ni ser “governades” perquè nosaltres
som comunitàries, nosaltres volem embellir qualsevol lloc en
el qual estiguem perquè sabem fer-ho, nosaltres no volem guerres
perquè sabem el que val la Vida que portem una vegada i una altra en
els nostres ventres a aquest món, nosaltres no volem queixar-nos perquè
no som víctimes de res, nosaltres volem acompanyar als nostres
fills en el seu creixement respectant l'Ésser de cadascun, volem
agrair la Vida que ens van donar el nostre pares cuidant-los quan
siguin ancians, volem seguir sent alegres com sempre vam ser,
volem cantar i explicar històries amb els nostres cants, transmetre
el nostre coneixement als nostres fills i néts, volem agrair a la
Terra pels seus aliments, al Sol per la seva llum i calor, a l'Aigua per
la seva neteja en els nostres cossos i en la nostra ànima , a l'Aire perquè ens
porta la cura dels nostres problemes en cada respiració
Per això agraïm als governs de tot el món per ensenyar-nos l'absurd
del seu domini i adonar-nos que nosaltres no volem ser
governades sinó *autogobernadas en la veritat i la justícia i això ho
dictem nosaltres, tenim el Poder de TRANSFORMAR qualsevol cosa i
qualsevol situació amb la nostra alegria i amb la nostra perseverançia.
Anem a transformar les carabasses en carrosses, als gripaus en
*Princips Blaus, anem a transformar la misèria en Abundància, el
dolor en Benestar, la tristesa en Alegria, els conflictos en
Acords, la guerra en Pau, anem a transformar-NOS!!!!!
Per favor germanes, no perdem els nostres dons, anem a treure'ls dels bauls, anem a creure'ns-els i a usar-los, ens atrevim?...........
Estem aquí en silenci perquè no tenim res que dir, ens estem
presentant, estem aquí som les DONES EN PEU DE PAU

Ser home (1).

Una de les fonts actuals de conflictes més profunds és

la deficient organització dels factors masculí i femení.

(J.Mª Fericgla. Doctor en Antropologia Cultural.)

Es evident que la masculinitat no esta de moda. Hi ha homes que no volen ser homes. Hi ha homes que voldrien ser dones. Hi ha homes que tenen por de les dones – més del que sembla ! - Els valors masculins han estat desprestigiats per el mal costum que tenen alguns de confondre masculinitat amb grolleria, agressivitat o gregarisme cutre, i per el mal costum adquirit d'algunes que semblen confondre ser dona, ser femenina amb estar contra els homes. Hi ha homes que no saben com ser homes. Que no estan orgullosos de la seva condició masculina i que agafant de referencia una solidaritat malentesa és senten responsables de les agressions que altres homes fan a algunes dones, oblidant que només - només ?! - podem ser responsables de les nostres accions. Avui, hi ha un piló d'homes que la seva pròpia condició els desmoralitza. Els homes semblem atrapats entre dos models que no valen. El model d'home clàssic, el model del masclisme i el patriarcat que no m'estenc a descriure perquè el coneixem prou. Encara que estaria be no culpavilitzar als homes concrets que van assimilar aquesta valors perquè culpabilitzar és un impuls emocional i visceral, fàcil d'entendre i de justificar però que al capdavall no només no porta enlloc sinó que encara embolica més la troca. Per allò, que les coses és compensen d'una forma o altre, alguns homes pretenen oblidar la seva part masculina i feminitzar-se, volen ser com les dones. O l'únic camí que veuen és assemblar-se com més possible a les dones. Cosa que en alguns aspectes no és pas mala idea però que alhora esta condemnada al fracàs : per més que un home desenvolupi la seva part femenina, ni deixa de ser un home ni, encara més, ser home és allò que el caracteritza.

Avui és molt corrent sentir a dir – entre homes – aquella veritat força mal entesa que : “tots tenim les dues parts”. Gran veritat...si no fos que oblidem que el que ens caracteritza és ser home o ser dona, donat que un part és dominant i l'altre complementaria. Es a dir, tots tenim les dues parts però no pas en un pla d'igualtat. Jo com a home per més que m'esforci, mai pariré una criatura i per tant, mai sabré que és la feminitat de la manera que ho pot saber i sentir una dona. Es així i prou. No hi ha cap mal en acceptar allò que la nostre Mare Gaia, ha seleccionat durant mil·lennis i mil·lennis. Veig més mal en inventar-se el que no és.

Es evident que les dones han evolucionat molt més que els homes. D'ençà, l'emergència del feminisme, les dones s'han compromès amb la seva condició i encara que socialment la cosa no és pas resolta, si que han fet un pas irreversible. Les dones cada vegada més es senten orgulloses de ser-ho. Això, ja els va permeten deixar de ser feministes, per ser simplement i sense donar explicacions, femenines. El feminisme ha estat un vehicle per anar del patriarcalisme encara dominant però descendent a la feminitat encara mal acceptada però emergent.

Actualment, però hi ha cercles de dones que estan agafant una vessant clarament anti-masculina convertint la justificada decepció que han sentit en les seves relacions amb homes amb una generalització que injustament avarca a tots els homes. La afirmació “ és que no hi ha homes” comença a fer-se corrent en alguns ambients femenins i no els falta pas un bon tros de raó. Però com abans, per més que es justifiqui emocionalment, aquest no és el camí.

Estarà a prop, o estarà lluny però no hi ha altre camí que restituir l'harmonia entre homes i dones. Homes i dones no existim els uns sense els altres i per tant, que ningú es porti a engany : masculí i femení son dues cares de la mateixa moneda. No potser que uns vagin be i el altres malament o viceversa. O anem be, tots o ningú. El patriarcalisme també ha tingut el seu preu per als homes. El més visible i greu, la negació de la nostre part femenina i per tant la negació de la possibilitat de ser persones equilibrades, realment equilibrades. Això com tendència general, a tirada grossa, si miréssim cas per cas, home per home, trobaríem notables excepcions.

Per mi, és hora de proposar alguna cosa que superi tant el masclisme que ve del passat com el feminisme que ha estat una reacció tan necessària com temporal.

Després del feminisme, la feminitat. Després, del masclisme, la masculinitat. No esteu cansats d'haver der ser alguna cosa, no teniu ganes de ser i prou.

Els homes hem de trobar el camí entre el masclisme en que hem estat educats i el feminisme que a nosaltres no ens serveix. El feminisme és la reacció de les dones contra el masclisme, i a mi com a home, encara que el saludi amb simpatia pel que te de moviment cap a la llibertat i cap a la integritat de les dones, a mi com home, no em serveix per ser-ne d'home, per ser-ne de veritat. I jo – i tots els homes ! – per estar be i ser els homes que les dones necessiten, em cal ser el que soc, i prou, amb naturalitat i sense excuses.

Fins aquí una introducció sobre l'ambient actual que m'ha semblat necessària per emmarcar correctament la qüestió : ser home. De la que encara no he parlat i de la que parlaré en la segona part d'aquest escrit. Que només pot ser una primera obertura que aquests es un tema que ni s'acaba ni s'acabarà : com en un pila, masculí i femení son els dos pols que en l'anar de l'un a l'altre i de l'altre a l'un, es genera l'energia, una dansa constant, un dinamisme, el batec de la vida.

Presentació Cita con...

Les fotos de la presentació del llibre de la Patricia Ordoñez, "Cita con el miedo, cita con la vida."

La crisi i la por, o viceversa.

Por mucho que se niegue, la crisis europea ya no es sólo económica, es profundamente moral, cultural y política. Josep Ramoneda, El País, 27/02/2012. 

He decidit començar aquests escrit amb aquests extret de l'article de Josep Ramoneda per subratllar que aquells que vulguin comprendre que passa ara mateix, han de sortir del raonament exclusivament econòmic i economicista per explorar altres àrees i disciplines. En Ramoneda no ha pas fet curt, diu “profundament moral, cultural i política”. Es clar que hi ha una crisi econòmica que és ben real. Però, ja comencem a intuir que la cosa no acaba pas aquí, falten peces, amb l'economia sol no arribem a comprendre ben be que passa. És pertinent parlar de desconcert.

Des de fa dies que sento a explicar al crisi o bé en termes psicològics o be en termes lingüístics. Es a dir, sentint algunes persones – i parlo de persones del carrer però també de polítics i mediatics – hom pot arribar a tenir la sensació que la crisi és una qüestió de si en parlem poc o en parlem massa. De si som optimistes o pessimistes. Per alguns, semblaria, que la crisi és qüestió de que en parlem massa – que jo crec que ja és veritat que en parlem massa, però encara més, s'en parla massa...malament, a deshora i enfocant aspectes laterals. Semblaria, si els fem cas, que la qüestió és no parlar-ne gaire que ens fa venir mal rotllo i ens deprimeix les ganes de gastar. Pura tàctica de l'estruç, cap sota l'ala i esperar que passi. No se vosaltres però a mi ja m'he trobat diverses vegades que algú em diu “ si et plau no parlem d'això” . Una reacció de por : negar. Per altres, és una qüestió de ser optimistes. O de ser positius. No cal dir que ser positiu és un bon consell per afrontar aquesta crisi...i qualsevol altre cosa, per exemple, fer un ou ferrat. Si heu de fer un ou ferrat, us ho recomano vivament, feu-lo amb optimisme que us sortira millor. En un bloc, fa dies es va publicar un escrit en el que el seu autor declarava que havia decidit afrontar la crisi treballant més i millor. Home, felicitats ! El treball sempre donà resultats però – i aquí volia arribar – adonem-nos que encara no hem començat a parlar de la crisi en si, de la seva forma, de les seves característiques, del seu moviment, de la seva gènesi i devenir. De les múltiples preguntes punyents que l'envolten i que avui – d'aquí el títol de l'escrit – ens fa por parlar. Tot això es molt legitim, es clar, però lateral. Perquè a copia de preguntar-nos si en parlem massa o en parlem poc, de si som optimistes o pessimistes, ens arrisquem a acabar creient que tot això és la substancia d'aquesta crisi. I no, no ho és. Aquells que vulguin desenvolupar una comprensió substantiva d'aquesta crisi, hauran d'incorporar a les seves equacions una variable que no és pas econòmica, és de l'anima humana : la por, que alguns diuen, que és el major repte dels humans.

Avui, hi ha por a saber la veritat que intuïm punyent. Aquesta, si em permeteu la brometa, és una crisi de por. La por en si no és pas dolenta, com tot allò que forma l'ésser que som, si hi és per alguna cosa hi és. Ja és més perillós deixar-se dominar per la por. La por no acceptada i projectada cap a fora. En el món professional en el que jo em moc, ho sabem : la por negada et domina, la por sabuda, fins es pot convertir amb força i determinació. La por és un avisador, la por és un toc d'atenció. Com dir : desperta que això va de debò. Es per la por que hem de veure les actituds de les que he començat parlant com a estratègies d'evitació, més que cap altre cosa. Es clar que l'optimisme pot ser genuí i que tenir una persona sincerament optimista al costat, a més d'agradable, és una bona ajuda. Però, no us deixeu enganyar, no és or tot el que llu. Hi ha molt d'optimisme que només es una vestidura presentable per la por. Us ho dic jo, que en aquest cas, se de que parlo : guardeu-vos dels falsos optimistes que us arrisqueu a que us facin creure que no passa res. I si que passa, fins comença a sortir als media, tan mediatitzats pels seus propietaris. Capítol a part, mereixerien aquells a qui s'ha anomenat “els indignats” que segur que tenen molts defectes però no pas aquest. Els indignats han anat més enllà de la por. I s'han atrevit a mirar i a dir. Malgrat la parcialitat dels seus plantejaments i les seves mancances és un bon punt de sortida : qui esta indignat és que té dignitat. Després de la indignació, la lluita per la dignitat.

Així, doncs, per travessar la por, és imprescindible que deixem d'amagar l'ou - l'ou d'abans, si l'amaguem com el podem ferrar amb optimisme ? Ens hem de fer les preguntes adequades i assajar respostes. Una d'important per mi, és com hem arribat fins aquí, a un deute no ja impagable sinó unes quantes vegades impagable? - com ens va explicar el catedràtic Niño Becerra en un Torín ple fins a la bandera, vaig trobar remarcable que hi hagués tanta gent – i tan variada ! - un divendres al vespre disposats a sentir una xapa sobre estructura econòmica i males notícies. Ens faria entendre moltes coses. Les preguntes possibles i necessàries però son moltes més. L'ou més amagat, però, son les relacions de poder. Qüestió ara mateix tan crucial com quasi tabú i desapareguda de quasi tots els debats de més impacte públic. Qui exerceix, realment, i es beneficia ara mateix del poder, ara que veiem que als polítics algú els marca el pas ? Aquesta crisi és un simbol que ens explica com hem viscut. I ni que sigui per passiva, ens pregunta com hem de viure i a que ens podem agafar que sigui de fiar. Aquesta crisi, la que es refereix en Ramoneda, es plena de lliçons per aquells – ni tots, ni la majoria, només els més intrèpids - que les vulguin escoltar. Hem viscut llargament en l'immobilisme – sobretot en l'ambient polític – i això per compensació de forces – allò que s'en diu la llei del pendol – anuncia una transformació, potser , gran i dràstica. Aquesta crisi canviarà la faç del món, molt més enllà del que la caterva materialista s'atreveix a imaginar.

 L'optimisme, si només és optimisme sense fonament en la comprensió del present, sense tenir els peus ben posats a terra, és molt banal i potencialment perillós. L'optimisme de veritat només és pot sustentar sobre una visió que encara que sigui dura i faci por, ens puguem fiar de la seva veracitat i així prendre decisions correctes. Si no sabem, com podem prendre decisions i assajar solucions ? Només hi ha una classe de problemes que no tenen solució : els que no acceptem que tenim. Tot té solució si ens hi encarem, es a dir, si ho mirem de cara. Es l'hora dels atrevits, dels que s'atreveixen a mirar la cara de la por. Que més enllà de la por, hi ha premi : nosaltres mateixos, la nostre condició humana lliure i hermosa, la meravellosa aventura de caminar les nostres veritats sobre aquesta terra i sota aquest sol.

Més enllà de la vida, la pel·lícula.

Ahir vaig anar a veure aquesta peli. És un pel·lícula que narra la història d'un incomprensió. La incomprensió d'aquesta societat en el que hi ha – o hi pugui haver si sou més escèptics – més enllà de la vida. La doble incomprensió interna i externa. La incomprensió que pateix el mèdium que no sap que fer amb la seva capacitat de visió i que el fa malviure, la incomprensió que pateix la periodista que davant de l'experiència viscuda, sentida i completament real xoca a amb l'escepticisme, quasi sempre, i la mofa, a vegades, dels seus interlocutors. A mencionar un diàleg quan parla amb el seu company sentimental/professional. Ella expressa la seva perplexitat i el seu no saber que fer-ne i ell contesta : “ recorda que vas rebre un cop al cap.” Que ben retratat ! Que familiar em sona! Qualsevol escusa és bona per negar l'evidencia. La incomprensió del nen que busca respostes i només troba que bocasses que abusen d'aquesta situació. Evidentment, el que hi ha més enllà de la vida és un autentic drama per a la societat materialista però es tracta de adonar-se que el materialisme individualista només és una opció de les possibles. La incomprensió que expressa la doctora de la clínica que visita la periodista, quan diu : “ potser vostè trobarà la manera, jo només he trobat el tancament dels meus col·legues – i afegeix – la seva actitud és completament irracional. Agrair al Senyor Clint Eastwood, una pel·lícula tan clara sobre aquests tema que costa tan de pair. Hi retrata el que fem, tan els que ho viuen en primera persona com els que no volen mirar. S'ha dit moltes vegades, qui té por de morir és que té por de viure.

Ara farà un mes.

Trobar un començament escaient per un escrit sobre els fets que ens conmocionaren, ara farà un més, no és fàcil. I encara que en aquestes circumstancies les paraules solen quedar curtes, val igualment, un instant de memòria pels morts i pels que els estimaven. No cal que us expliqui la commoció que hem sentit, tots en una comunitat petita estem, per un camí o altre lligats a les víctimes. Jo mateix coneixia dos dels morts. L'un havia estat company meu de primària i tot i que li havia perdut la pista i ara no teníem cap relació, no és pas un desconegut per mi, segur que a l'escola varem jugar i aprendre junts. L'altre, era la filla de la pastisseria del meu barri. Una persona que jo he vist tota la vida sense ni recordar el primer cop, és possible que la primera vegada que em veies, jo anés en cotxet o als braços de la meva mare, ella era una mica més gran que jo. De prop o de lluny, tots podríem explicar una història semblant. He dit commoció i aquesta és una de les raons d'aquest escrit, parlar després de les legitimes emocions que ens trasbalsaren i que encara ens fan impressió, per mi ja és hora de començar a reflexionar i voler veure més enllà, a traves d'aquest fet punyent. Una cosa és dir que no té justificació i l'altre, ben diferent, dir que no té explicació. És ben fàcil entendre que el rebuig intens que ens creen, fets com aquests, ens portin a dir coses com ara que no té explicació ni sentit. Però, igualment fàcil és entendre que tot i que la justícia farà el seu curs, aquestes morts es faran estèrils sinó n'aprenem res. Potser, afinaríem més dient que no en sabem l'explicació ni en comprenem el sentit. Qui ho ha fet s'ha de fer responsable de les seves accions, així és establert. Hi haurà un judici i una sentencia, però alhora sabem que no ens farà pas a gaire contents i ens deixarà amb un aire de “ hi ara que ?“, com allò de l'assegurança d'accidents que hi ha sort tenir-la però el que debò interessa és no passar per l'accident. Cap sentencia ens tornarà els traspassats ni ens deixarà satisfets, només resignats. Més val això, però ens agradaria sentir esperança, i no pas aquesta resignació conformada. Que tots siguem responsables dels nostres actes – es a dir que n'hem de respondre davant els altres, la consciencia, de Deu i de la llei-; és perfectament compatible amb que els fets tenen causes i circumstancies que els expliquen i que d'alguna manera fan que passin. Comprendre-les és imprescindible per aprendre'n. Les coses no passen per que sí, de qualsevol manera, de forma gratuïta i aleatòria sinó que arrelen en una situació concreta que els dona vida. Com saben els boletaires que no busquen pas un rovelló en un alzinar. Tot esdeveniment te un paisatge, un ambient, una circumstancia de la que és fill. Aquests cop el paisatge som nosaltres mateixos, per això, costa d'acceptar i fa por mirar. Un cop aquí, afanyar-me a dir que una cosa és que ha passat a Olot i una altre molt diferent és que tingui causes olotines. Mireu, per un dia hem estat el signe dels temps, el mon ens ha entrat a casa de cop. Ara be, ha passat tan a prop nostre - físicament i emocional - que es fa difícil dir que no te res a veure amb nosaltres, veritat ? Te a veure amb nosaltres com a persones, no com a olotins. Aquests cop, l'atzar per uns i la sincronitzat per altres, ens ha fet espectadors de primera fila i d'alguna manera, representants dels humans, i al mateix temps, fa que tots els humans que ens han mirat, puguin ser amb nosaltres, espectadors de primera fila. Deia Sant Agustí que als llibres hi poden llegir els doctes, en canvi; el llibre de la vida, el poden llegir tots. Aquesta és una pagina del llibre de la vida que s'ens demana que llegim, que comprenem i que a sobre tot aquest dolor que tan ens humanitza, construïm una manera de viure on aquesta mena de coses no puguin passar de cap manera. Una manera viure on no s'empenyi a l es persones cap a la desesperació. Aquests és el repte i la dificultat : acceptar que, al capdavall, parla de nosaltres mateixos, que en aquests fet hi ha un missatge que podem llegir – si ens atrevim a incomodar-nos - Ens parla de com vivim...Dels nostres valors col·lectius – els reals, no els retòrics ! – del ambient que ha produït el fet. Val la pena preguntar-se sinó és un avis massa clar per deixar-lo passar. Si és un fet aïllat com se sol dir en aquests casos, no cal preocupar-se però...i sinó ? Que hàgim de respondre cadascú dels seus actes no significa pas que totes les causes siguin exclusivament individuals. Els humans som molt influenciables pel nostre entorn. Les persones som com les plantes, el capdavall, el fruit depèn tan de la llavor com de les altres circumstancies : la terra, el temps i l'hortolà que s'en cuida. La societat, la comunitat, és per a les persones com la terra i el temps per les plantes. La societat on vivim, la trama humana on és desenvolupa la nostre vida ens nodreix, influeix tan per un costat com per l'altre. La nostre vida -com hem descobert de la manera més punyent – està lligada per be i per mal, a la dels que ens envolten. Per poder créixer en consciencia - que no en coneixement, el que ens cal és consciencia, no pas coneixement - cal ens atrevim a mirar les conseqüències de la nostra manera de viure i on ens ha portat. Que ens adonem dels estralls del individualisme : en una societat sense horitzó social, tots els problemes esdevenen individuals i això, es més pes del que podem portar. Sense cap mena de dubte, hem tingut un gran èxit en la producció de bens materials però, tot just comencem a veure la penúria espiritual amb la que paguem. Aquesta societat ha fracassat en generar persones conscients. Hem dedicat els nostres esforços i atenció als bens materials, a la producció d'objectes i ens hem oblidat de les persones reals i concretes i del que les fa créixer. ¿ Que en sabem,- veritablement, amb fonament – de la condició humana i de la consciencia ? I no pensàvem en les conseqüències – Quan és que hi pensem ? - Aquesta societat no fa persones conscients i això te conseqüències. Les conseqüències que hem vist a Olot només son un episodi. Reconèixer les nostres debilitats ens enforteix, amagar-les és un corc que molt lentament ens debilita, i per això sembla que no passi res. Si que passa, i tant ! molt poc a poc, però passa. Ni la nostre vida humana és redueix a la seva dimensió material per important que sigui, ni vivim sols sinó lligats a la trama social, natural i còsmica que ens nodreix. Cuidar d'aquesta trama humana i natural que ens dona la vida, és directament cuidar de nosaltres mateixos. Cuidar-ne és cuidar-me. I sobretot, per poder créixer en consciencia cal que coneguem la consciencia, que sapiguem respectar-la i estimar-la; que ens dediquem a conèixer-la i fer créixer la llavor que som i desplegar els potencials del nostre ésser, avui potinejats per l'humanisme superficial a l'us. Que comprenguem que elevar l'esperit no és un joc per entretenir ociosos sinó una necessitat humana de primer ordre, a fi d'harmonitzar-nos amb el nostre destí genètic i desplegar el potencial que tenim amagat dins nostre : éssers creadors de vida, bellesa i consciencia. Un fet com aquests ens empeny a la consciencia que tot i així, ha de sortir del cor. Rera aquests fets batega ignorancia i deixadesa per les raons del cor. D'alguna manera, tots som u. Dir que “ No hi ha solucions ni fàcils ni ràpides que es molt diferent de dir que no hi ha solucions”. El camí sempre apareix sota els peus dels que el volen fer. Els propòsits que sembrem ara, donaran fruits per a nosaltres mateixos i, molt més, pels que vindran darrera nostre, que d'una manera o altre, ens demanen que ho fem be. D'una manera o d'una altre, avui vivim del que algú va plantar fa temps. Així funcionem com a especie, recollim on altres varen sembrar; tots plegats avancem per aquesta generositat dels que varen venir abans que nosaltres. Que potser, la varem sembrar nosaltres la democràcia ? Quanta generositat veuran en nosaltres, els que venen i vindran ? El millor homenatge a les víctimes és, que aquesta vegada si, aprenguem. Això si que és d'aquelles coses que depenen de nosaltres. Les paraules, però, son res sense la presencia d'un esperit humà que els doni vida.

Les paraules “estrategia de supervivencia” .

Ahir vaig ser un mica dolent, li vaig tirar un ham a la meva amiga Ana, li vaig demanar que reflexiones sobre les paraules “estrategia de supervivencia”. No ho sembla pero parlavem de l'amor. No de l'amor en el sentit habitual tan edulcorat pensant sobretot en l'amor, més o menys romantic, entre dues persones. Sino d'aquell amor que no te perque per on haviem començat. L'Ana, ahir protagonista, es preguntava com a mare : “com podríem sobreviure si no hagués el vincle afectiu des de l'inici? “; I una mica més enllà deia : “allò que quan mires en perspectiva te n'adones de que hi ha qualque cosa més enllà de l'individu, però no és sobrenatural ni personal.” I encara : “ Però, també, des del punt de vista egocèntric, l'amor, aquest sentiment d'apertura del cor, és la millor estratègia, també. “ Algunes vegades reixim a pensar per nosaltres mateixos, entre mig, fem el que sabem, el que hem aprés, que ja esta be. Sabeu que he apres a fer jo : mirar a traves de les paraules. En l'escrit de L'Anna em varen cridar l'atenció de seguida : (pronuncieu en veu alta, poc a poc, sentint ) “estrategia de supervivencia” i permeteu que la vostra ment us porti....... Les paraules expresen l'estat de la neurologia de qui parla. En un ocasió una persona parlant de la seva feina deia : “...els que estem a la trinxera...” I jo li vaig preguntar “ i com estas allà ? “ va constestar “psi...amb el cap baix.” Espontaniament. Pero pensem-s'ho, com vols estar a la trinxera, sino ?! Aquestes paraules no son una metafora aleatoria, atzarosa sino l'expressió de com la persona és sent, com viu aquella experiencia concreta. Les paraules – el que surt – em mostren l'estat intern – el que hi ha. Només amb una paraula m'ha explicat un pilo de coses no pas de la seva feina sino de com la viu. La expressió “estrategia de supervivencia” m'explica que vivim ( he tingut la temptació de posar viviu ) en un mon on cal una estrategia de supervivencia : deu ser un mon perillós ! Ja se una cosa, estic content : El mon és un lloc perillós. Vinga, empassa i actua en consecuencia. S'ha de triar be el que creiem, allò que donem com a cert. No pas pel seu valor, ni objectiu ni subjectiu, sino perque actuarem en consecuencia, sera la nostra veritat. El que volia reflexionar tirant aquell ham és si de debó creiem que aquest es un mon perillós, i sobretot, si aquesta es un descripció fidedigne. No de les collonades que sentim a les noticies sino de la realitat mateixa de les coses. El mon es perillós i nosaltres ho veiem, o com, que tenim tantes estrategies de supervivencia, veiem un mon perillós. Que es primer l'ou o la gallina ? Els arguments no porten a les premises, sino que les premises van abans del arguments i els aguanten. La veritat és allà on comencem simplement perque no podem començar d'enlloc, en cada moment a alguna certesa m'aguanto. Em direu amb rao que no és la veritat sino la propia veritat. No hi ha diferencia, de tota manera allà comencem. La paradoxa puja de to quan m'adono que l'Ana descriu l'amor com a presencia en l'univers humà, en parla amb passió, amb amor de mare, entre les costures es veu la tendresa...etc, jo ho heu llegit. L'amor com a fonament de les coses i això ho anomemem....”estrategia de supervivencia” : no haviem quedat que era un lloc perillós !! Com pot ser ? Allà on les coses les sustenta l'amor hi ha harmonia, nutrició, tendresa, fluidesa, abundancia i més...Estrategia de supervivencia ? n'esteu segurs ? I sobretot, d'on ho heu tret ?

Orientar-se en la incertesa(I).Relaxa't.

Un cos relaxat accedeix a tots els seus recursos fàcilment. La tensió porta a tancar la mirada i a veure, només allò que ens preocupa. Relaxar-se és ampliar la mirada, veure més i millor. Relaxar-se és un hàbit, i un hàbit comença amb un aprenentatge i continua, practicant l'aprenentatge. En esta de relax les preguntes agafaran una altre dimensió. És quasi impossible generar respostes creatives, veure les opcions menys evidents però les mes útils perquè encara no hem provat, en estat de tensió. La ment emmarca la realitat remarcant determinats aspectes i oblidant-ne altres. Relaxar-se és obrir-se i escoltar la part més flexible i creativa de nosaltres mateixos.

Orientar-se en la incertesa(II).Conservar.

Conservar l'energia.
Quatre coses :

• Exercicis específics per conservar-la. 
• Saber entrar en estats neurològics on estigui activa i alineada. 
• Obrir i tancar ( o la inversa segons el cas ) cicles i etapes. 
• Usar amb profit la energia disponible.  Per tant, caldrà enfocar-la.

 Quatre coses fàcils si se sap com. La nostre energia no és il·limitada, d'això quasi tothom s'en adona ni que sigui per com es sent. Ara be, que fas per conservar la teva energia vital ?

Orientar-se en la incertesa(III).Enfocar.

Un cop relaxa't i connectat amb mi mateix, necessito enfocar. Es a dir, prioritzar, decidir que és important i que no. Passi el que passi tindré diverses opcions – actualment una autentica selva ! - i hauré de triar. Com ho faré sinó no he establert quines son les meves prioritats ? Sèneca, el filosof, ho va sintetitzar en una sola frase : “qui no sap a quin port s'encamina cap vent li és favorable”. Decideix el port i agafaràs els vents que t'hi porten. Cal reflexionar sobre els propis valors, sobre allò en el que cada u de nosaltres és únic, descobrir-ho i donar-li forma. Cal connectar amb la pròpia esencia i des de allà, projectar-se sobre el mon aportant allò que només cada un amb la seva singularitat pot aportar i rebent com a torna allò que hem dona vida. El plantejament és fàcil i la practica més també ho és de fàcil; això si vol dedicació i atenció.

Quina mena de coach ets ?

Facebook va la mar de bé, a vegades, durant les converses, algú em fa una pregunta que m'inspira un post com ara aquest. La Marta ha tingut l'amabilitat de preguntar : “ quina mena de coach ets ? “ En principi i per agafar la definició convencional, podria dir que faig life-coaching. Potser, però, és massa genèric. Fonamentalment ofereixo als que sol·liciten els meus serveis : apadrinament, ampliar perspectiva ( streching ) i aquests millor amb anglés que és de mal traduir : empowering que podria traduir – menys que més - per guanyar capacitats. Al capdavall davant qualsevol situació una persona necessita :

1. UN Que li donin suport incondicional com a persona capaç de emprendre o superar. Jo confio plenament amb les capacitats dels meus clients que sempre son moltes més que les que ell mateixos veuen. 
2. DOS Tenir una idea o perspectiva com més amplia millor tan de la situació com de les possibilitats. Un problema és sempre una visió massa restringida o hiperfocalitzada en un detall, de una situació determinada. A major amplitud de la visió, menor dimensió del problema. 
3. TRES Posar en joc al màxim de les seves capacitats i si fa al cas adquirir-ne de noves. El poder personal ve de la confiança en les pròpies capacitats. Però com vols confiar-hi si no les veus ? Estar segur que ets conscient de totes les teves capacitats ? I, encara més, saps que hi ha poques coses que no puguis aprendre ? 
4. QUATRE Tenir objectius tan clars com sigui posible. 

M'agrada la metàfora de dir que soc com un guia de muntanya, ensenyo el camí i acompanyo però no porto ningú a coll. També, en una ocasió un client em va dir que jo era com un pont que el portava d'allà on era a allà on volia ser. Em va fer content.    

Equilibri i serenitat...en pastilles.

Ahir, vaig anar a la farmàcia. Mentre la noia anava a dintre a buscar el que jo havia demanat, em vaig quedar observant, els productes exposats sota el vidre del taulell-aparador. Ni havia un de, literalment, fabulós. Eren unes pastilles – de no se que, no m'hi vaig fixar – que prometien al seu envàs “serenitat i equilibri” . La cosa té gracia. De debò, creiem que unes pastilles ens poden donar serenitat i equilibri ? Hi ha gent molt ingènua i uns quants que s'en aprofiten. Accepto que en un determinat moment, en una situació concreta unes pastilles o similar – no se si aquelles -, poden ajudar. Però superficialment. Ni la serenitat, ni l'equilibri el poden donar unes pastilles. Si tinc coses pendents que no he afrontat perquè hem fan por o alguna altre cosa, les pastilles només ho taparan per un temps, potser, curt. Les pastilles no poden resoldre qüestions de fons. Per tenir serenitat i equilibri, depenen del punt de partida, caldrà treball i determinació. És una tasca a fer. Volem la formula màgica que no ens porti ni maldecaps ni esforços. Si a la vida d'una persona li falta serenitat i equilibri, s'haurà de fer algunes preguntes sobre si mateix/a, descobrir realment quin és l'obstacle, que hauria de canviar per fer-ho posible ? . I això és una tasca a emprendre que demanarà temps i dedicació. Hi ha en això, una cosa que jo trobo trista : algú que s'empassa que la serenitat i l'equilibri poden sortir del efecte d'unes pastilles, és algú molt fàcil d'enganyar. Volem arribar a lloc, a la serenitat i l'equilibri però no és segur que acceptem fer el camí. Volen saber sense aprendre.

Principis per a la renovació(I). Els recursos materials (i els diners) com a mitja.

"Si actúas para que los demás (empleados, ciudadanos, parejas, amigos, hijos) se deshumanicen y pierdan poder contribuyes a que la humanidad esté globalmente deprimida en términos psicológicos. La gran crisis mundial no es económica, es profundamente emocional." Nadir Chacín. 

     La dimensió material és la base que sustenta totes les coses. Mentre vivim en aquest mon dual, vivim sobre la matèria. La matèria és on assentem les coses en el mateix sentit que assentem una casa sobre els seus fonaments però l'objectiu de la casa no és tenir fonaments. De la mateixa manera, els objectes materials que necessitem per qualsevol projecte o proposta en son la base però de cap manera el sentit. Especialment cert és pels diners que son un mitja, i no un fi en si mateix. La perversitat de fer dels diners, una finalitat, és sobre la taula de forma evident per qui ho vulgui veure. Ja està dit que no hi pitjor sord que el que no vol sentir, ni pitjor cec que el que no vol veure. No perdem el temps argumentant a qui no vol saber. Pel que si que vol, el que hem vist fins ara és suficient, i el que no ha vist ara, potser, no veurà mai. Darrera la major part dels conflictes oberts avui, hi ha, quasi sempre, l'abús de voler fer diners sigui per ambició o cobdícia – tornem als pecats capitals, tema més que interessant si no estigués tan grapejat.
   Quants diners vol guanyar ? Els justos per fer-ho possible.
   Aquest és un paràmetre per avaluar qualsevol proposta o projecte, com pensa en els diners ? Quin paper juguen ? Voler fer diners, respectant la llei i la ètica, és legitim però no aporta cap valor nou; ja no diguem de les múltiples vegades en que es respecta la llei però es fan coses completament immorals, inclús inhumanes. Cal distingir entre valor i opció. La opció es legitima, ja ho he dit. Però el valor és diferent en un cas i en l'altre. Avui, l'autentic valor, del que en pot sortir renovació, és fer servir els diners com a mitjà exclusivament. Malfieu-vos dels que parlen massa de amortitzacions, retorns i rendibilitats, la autentica rendibilitat és en creixement de la consciencia i desenvolupament humà, i no apilonar diners de qualsevol manera com el Tio Gilito que es banyava en una piscina de diners. Hi ha una expressió popular que ho diu molt clar : “ Si és tan ric que sopi dos vegades.” A partir d'un punt, els diners perjudiquen.
    Diners pot ser entès com a recursos materials, de fet, els diners són una mena de recursos materials.
    Una altre paraula molt escaient en aquests punt és la paraula simplificació. No tinc ara temps d'estendre'm però és un tema que donarà per molt.

Principis per a la renovació(II).La comunitat com a lloc (medi).

Els homo sapiens son un animal gregari. La comunitat és el nostre medi natural, el que forma part de la nostra condició pel simple fet de ser el que som, no calen més arguments. L'individualisme, a més de fals, és molt incomode i poc pràctic. Un exemple es com vivim, jo aspiro a viure en comunitat, no per raons morals o ideològiques sinó per raons pragmàtiques de organitzar la vida. Mentre dedico dues hores a comprar per tots, tu neteges per tots i ell va a buscar tots els nens, amb dues hores hem comprat, netejat i recollit nens, proba de fer-ho sol ! Sens dubte, hem perdut la practica i ens sembla casi impossible però seria molt pràctic i ens donaria temps per les coses que importen : cuidar d'un mateix tan física com espiritual, tenir temps pels que estimen i convivim, i molt més . Una bona metàfora que expressa la relació entre individu i comunitat és els mercats municipals. En un mercat s'encaixen la dimensió individual i la col·lectiva. És responsabilitat de cada parada tenir bons productes, tenir-la neta i atendre bé a la gent, i alhora, hi ha una estructura compartida – el mercat - que fa possible que junts arribem on sols no arribaríem. El que ve a comprar la carn d'un, veu el peix i la verdura dels altres. I com que hi ha de tot i passa prou gent, pot haver més d'un que vengui carn. Ja m'enteneu. D'alguna manera el mercat és una metàfora de la vida mateixa, hi ha la meva responsabilitat en allò que depèn de mi però és la comunitat que fa possibles, realment, les coses. Que les determina. La comunitat tan és el poble, com el país, com l'empresa, com el barri, com l'associació, etc Hi ha comunitat en qualsevol iniciativa, el que varia és la dimensió i la relació que tinc amb la comunitat però sempre n'hi ha. És, també, el lloc per les cooperatives de serveis, les associacions professionals, les cooperatives de consumidors, les xarxes de networking, i una idea meravellosa que no funciona perquè estem mal acostumats però que personalment penso que es un autentic xollo : el banc del temps. On el valor de canvi, el temps, és el més democràtic i inclusiu que existeix : de temps en té tothom pel simple fet d'estar viu. Jo faig créixer la comunitat i la comunitat crea les condicions que hem fan créixer, com al mercat, el de veritat, vull dir. Una cosa retro-alimenta, l'altre i totes dues entren en un espiral ascendent. Com caminar, millor amb dues cames, ara una, ara l'altre. Entra aquí el següent comentari : Potser, ja no és moment de fer les coses individualment. Per una experiència recent, on tinc relació amb un empresa naixent , he vist molt clar que el problema era ser una sola persona. Les feines que cal fer son tantes que sol no s'atrapa. Cal ser més. Val la pena explorar que el numero optim seria tres. Estic segur que molts intents d'empresa fracassen aquí, sembla que serà més fàcil, pagar un sol sou sense veure que si no fas les feines que calen , no serà un, serà cap. Les coses ja s'han complicat massa per anar sol. Per fer una frase substituir l'individu per la cèl·lula de tres. En tota mena de situacions, inclús pot ser dintre les empreses. L'individualisme agonitza, visca la cèl·lula en xarxa. Una cèl·lula ben avinguda és molt més que la suma de les forces dels seus components. Tres junts, aguanten el pes de sis, els castellers ho demostren sovint. A mes a mes, és el pas intermedi entre l'individu i el col·lectiu ja sigui cooperativa, banc del temps, associació, empresa o tantes altres coses que ens convenen, s'en parla, diem que volem però no acabem, tinc la impressió, de saber ben be com fer-ho. No hi pujaria pas de peus però m'ho sembla.

Principis per a la renovació(III).La vida com a sentit.

<
“El que aquí s'exigeix és una inversió radical de l'orientació de la nostre civilització. O bé s'orienta cap a la producció d'objectes(tecnocràcia), o be,cap a la perfecció dels subjectes (humanisme). Ambdues orientacions son decisions fonamentals que s'exclouen mútuament en llurs fins.”

                                                                                                       Invitacio a la saviesa. Raimon Panikkar.

      Ara be, en farem molt de respectar la matèria i de fer-ho junts, sinó sabem on anem o si anem a un lloc que no ens convé. La societat individualista -materialista s'ha cregut com si fos veritat que el sentit no importa, ingenus, ells !! Com a éssers amb consciencia el sentit no només importa sinó que en profunditat és la única cosa que importa, per això és negat amb tanta insistència, si no fos important no caldria insistir-hi. Els humans no estem fets per produir sense sentit al servei del consum. La condició humana és per viure-la, es fruir de la vida que ens ha estat donada, comprenent-la i aprofundint-la.
 Estem fets per aprendre, per cultivar l'esperit, les arts, la ciència – la de debò, no la misèria materialista-racionalista en la que s'ha convertit; la de debò, la que comença amb el misteri, el dubte, la pregunta intel·ligent i la observació aguda i desacomplexada, la que sap que la certesa només és al final del camí i només provisionalment.
    Fets, per cultivar la consciencia, l'esperit, la comunitat i totes les coses que ens donen vida, vida plena. Fets per ballar, per cantar, per riure...per fruir de la vida que ens ha esta donada, per gaudir de la bellesa de la terra sobre la que caminem i sentir la calor del sol sota el que vivim...La vida humana és caminar cap a la llum, es a dir, cap a la realització.
    Poca gent ho sap, però treball, etimològicament, ve de tripalium, un instrument de tortura... La vida no te sentit, la vida és el sentit.
    No necessitem ni justificar-la i encara, menys guanyar-la, ja ens l'han donat. Només poden ser autènticament renovadores aquelles iniciatives que aprofundeixen en la vida, que caminen en la direcció de realitzar-la, de fer les persones millors, més conscients, lliures i feliços.
   Tot el que no es mogui en aquests camí com deia abans potser, legitim – segons que ! - però ni nou ni renovador, ni vitalitzador. Un exemple d'això el trobem a l'escola : que cal ensenyar als nens ? El que necessiten per saber qui son! per conèixer-se a si mateixos, per ser, en una paraula, lliures. Perquè una persona lliure i centrada sempre ha trobat una manera de tenir el que necessita. Feu-los lliures i la resta és col·locarà sol, per la seva pròpia força. Això és la seva garantia de futur i no uns coneixements que al pas que anem quan siguin grans ja seran obsolets.
   Cal sobretot, centrar-se en allò que fa créixer les persones, que els permet conèixer la seva realitat. Una persona que sap qui és, és molt difícil de manipular, no hi pot haver llibertat de la bona sense autoconeixement i sense comprensió del mon que m'envolta. Si no se, on soc i ni qui soc, en base a que decideixo ? Cada persona és un univers sencer, – pel que sembla això és molt més que una metàfora – i cal confiar que la integritat és la millor medecina per qualsevol mal. Si coneguéssim el potencial real del ésser que ja som, es a dir, de la consciencia, la tecnologia ens faria riure de tan grollera. La consciencia que com el mercat és individual i comunitària al mateix moment, és la font de totes les possibilitats i l'últim continent per descobrir perquè avui en sabem poquet, poquet. Coneixem les lleis de la matèria, però ignorem les de la consciencia. No imagineu – i perdoneu que no m'inclogui – que en relació al potencial de la consciencia, som autèntics analfabets. Una societat conscient seria tan diferent que avui només alguns visionaris l'entreveuen. La qüestió del sentit és molt llarga i no pretenc pas acabar-la ara però la línia mestra està marcada, detalls i matisos en falten tants com sigueu capaços de dir-me.

   Com riuran els cínics, si per casualitat a algun li arriba aquest escrit. No m'importa que hem diguin ingenu, el que no penso fer es callar davant dels que no tenen valors de cap mena. Que si posin ells a la defensiva que ja els toca ! />

Principis per a la renovació(IV). Corol·lari, benvinguts a la metamorfosi.

Estem en procés de transformar-nos, inexorablement. El mon que hem conegut, particularment, els darrers trenta anys, sense cap mena de dubte, aguanta però per qui ho vulgui veure – recordeu els sords que no volen sentir – no funciona i jo crec que al punt on som, considerar la possibilitat del col·lapse, ja és una qüestió de avaluar correctament els riscos potencials, com els experts en protecció civil que preveuen el que s'hauria de fer en cas d'un problema, no perquè hagi de passar sinó per si passa. No hi ha cap garantia que les actuals estructures col·lapsin però la possibilitat és prou clara com per avaluar-la.
    He volgut descriure tres dimensions sense les que, més enllà de la legitimitat, de la inèrcia o de la facilitat; emmarquen planta, alçat i perfil de tota proposta renovadora i al servei de les persones i de la vida. Falten coses, es clar, però sense això; amb variants, només serà la repetició més o menys maquillada del que ja hem estat fent fins ara. Son les bases per una renovació de fons. No podem canviar l'entorn però si donar la forma que vulguem als projectes i accions. Sobre aquestes tres potes és pot assentar la metamorfosi, la resta, aigua que ho netegi. Naturalment, l'objectiu d'aquests escrit és obrir diàleg des de aquesta visió que pot semblar radical però que només vol ser de fons. Amb el pensament d'assentar acció i reflexió sobre sòlid. Hi pot haver raons de molt pes per fer les coses d'altre manera, però també hi son per fer-les d'aquesta, que ni nova ni innovadora; quan rodi, renovadora. ( Heu vist quina al·literació tan ben parida m'ha sortit !)
    Altre cop, el valor i la opció, tothom pot triar el seu camí – i és bo així – però cada camí té les seves característiques i el seu valor particular. Per als que vulguem renovar-nos i renovar – que no és pas tothom, ni és obligatori -, no podem repetir el que hem estat fent els darrers anys, repetint el que ja es antiquat. Per més que sembli massa radical, potser difícil, potser llunyà, ens renovarem si emprenem camins que fins avui no consideràvem. Son valors útils en aquesta situació l'obertura i la flexibilitat. Si només puc confiar amb les certeses establertes, com puc fer per renovar-me? Com puc obrir possibilitats ?
Benvinguts a la metamorfosi.
Per acabar algunes tres grups de tres, més o menys, equivalents :

• Recursos materials, Comunitat, Sentit. 
• Materia, Consciencia, Llibertat. 
• Cos, Cor, Cap.