Ser home (1).

Una de les fonts actuals de conflictes més profunds és

la deficient organització dels factors masculí i femení.

(J.Mª Fericgla. Doctor en Antropologia Cultural.)

És evident que la masculinitat no està de moda. Hi ha homes que no volen ser homes. Hi ha homes que voldrien ser dones. Hi ha homes que tenen por de les dones – més del que sembla. Els valors masculins han estat desprestigiats per el mal costum que tenen alguns de confondre masculinitat amb grolleria, agressivitat o gregarisme cutre, i per el mal costum adquirit d'algunes que semblen confondre ser dona, ser femenina amb estar contra els homes. Hi ha homes que no saben com ser homes. Que no estan orgullosos de la seva condició masculina i que agafant de referencia una solidaritat malentesa és senten responsables de les agressions que altres homes fan a algunes dones, oblidant que només - només ?! - podem ser responsables de les nostres accions. Avui, hi ha un piló d'homes que la seva pròpia condició els desmoralitza. Els homes semblem atrapats entre dos models que no valen. El model d'home clàssic, el model del masclisme i el patriarcat que no m'estenc a descriure perquè el coneixem prou. Encara que estaria be no culpavilitzar als homes concrets que van assimilar aquesta valors perquè culpabilitzar és un impuls emocional i visceral, fàcil d'entendre i de justificar però que al capdavall no només no porta enlloc sinó que encara embolica més la troca. Per allò, que les coses és compensen d'una forma o altre, alguns homes pretenen oblidar la seva part masculina i feminitzar-se, volen ser com les dones. O l'únic camí que veuen és assemblar-se com més possible a les dones. Cosa que en alguns aspectes no és pas mala idea però que alhora esta condemnada al fracàs : per més que un home desenvolupi la seva part femenina, ni deixa de ser un home ni, encara més, ser home és allò que el caracteritza.

Avui és molt corrent sentir a dir – entre homes – aquella veritat força mal entesa que : “tots tenim les dues parts”. Gran veritat...si no fos que oblidem que el que ens caracteritza és ser home o ser dona, donat que un part és dominant i l'altre complementaria. Es a dir, tots tenim les dues parts però no pas en un pla d'igualtat. Jo com a home per més que m'esforci, mai pariré una criatura i per tant, mai sabré que és la feminitat de la manera que ho pot saber i sentir una dona. Es així i prou. No hi ha cap mal en acceptar allò que la nostre Mare Gaia, ha seleccionat durant mil·lennis i mil·lennis. Veig més mal en inventar-se el que no és.

Es evident que les dones han evolucionat molt més que els homes. D'ençà, l'emergència del feminisme, les dones s'han compromès amb la seva condició i encara que socialment la cosa no és pas resolta, si que han fet un pas irreversible. Les dones cada vegada més es senten orgulloses de ser-ho. Això, ja els va permeten deixar de ser feministes, per ser simplement i sense donar explicacions, femenines. El feminisme ha estat un vehicle per anar del patriarcalisme encara dominant però descendent a la feminitat encara mal acceptada però emergent.

Actualment, però hi ha cercles de dones que estan agafant una vessant clarament anti-masculina convertint la justificada decepció que han sentit en les seves relacions amb homes amb una generalització que injustament avarca a tots els homes. La afirmació “ és que no hi ha homes” comença a fer-se corrent en alguns ambients femenins i no els falta pas un bon tros de raó. Però com abans, per més que es justifiqui emocionalment, aquest no és el camí.

Estarà a prop, o estarà lluny però no hi ha altre camí que restituir l'harmonia entre homes i dones. Homes i dones no existim els uns sense els altres i per tant, que ningú es porti a engany : masculí i femení son dues cares de la mateixa moneda. No potser que uns vagin be i el altres malament o viceversa. O anem be, tots o ningú. El patriarcalisme també ha tingut el seu preu per als homes. El més visible i greu, la negació de la nostre part femenina i per tant la negació de la possibilitat de ser persones equilibrades, realment equilibrades. Això com tendència general, a tirada grossa, si miréssim cas per cas, home per home, trobaríem notables excepcions.

Per mi, és hora de proposar alguna cosa que superi tant el masclisme que ve del passat com el feminisme que ha estat una reacció tan necessària com temporal. Després del feminisme, la feminitat. Després, del masclisme, la masculinitat. No esteu cansats d'haver de ser alguna cosa, no teniu ganes de ser i prou.

Els homes hem de trobar el camí entre el masclisme en que hem estat educats i el feminisme que a nosaltres no ens serveix. El feminisme és la reacció de les dones contra el masclisme, i a mi com a home, encara que el saludi amb simpatia pel que te de moviment cap a la llibertat i cap a la integritat de les dones, a mi com home, no em serveix per ser-ne d'home, per ser-ne de veritat. I jo – i tots els homes ! – per estar be i ser els homes que les dones necessiten, em cal ser el que soc, i prou, amb naturalitat i sense excuses.

Fins aquí una introducció sobre l'ambient actual que m'ha semblat necessària per emmarcar correctament la qüestió : ser home. De la que encara no he parlat i de la que parlaré en la segona part d'aquest escrit. Que només pot ser una primera obertura que aquests es un tema que ni s'acaba ni s'acabarà : com en un pila, masculí i femení son els dos pols que en l'anar de l'un a l'altre i de l'altre a l'un, es genera l'energia, una dansa constant, un dinamisme, el batec de la vida.

Presentació Cita con...

Les fotos de la presentació del llibre de la Patricia Ordoñez, "Cita con el miedo, cita con la vida."

La crisi i la por, o viceversa.

Por mucho que se niegue, la crisis europea ya no es sólo económica, es profundamente moral, cultural y política. Josep Ramoneda, El País, 27/02/2012. 

He decidit començar aquests escrit amb aquests extret de l'article de Josep Ramoneda per subratllar que aquells que vulguin comprendre que passa ara mateix, han de sortir del raonament exclusivament econòmic i economicista per explorar altres àrees i disciplines. En Ramoneda no ha pas fet curt, diu “profundament moral, cultural i política”. Es clar que hi ha una crisi econòmica que és ben real. Però, ja comencem a intuir que la cosa no acaba pas aquí, falten peces, amb l'economia sol no arribem a comprendre ben be que passa. És pertinent parlar de desconcert.

Des de fa dies que sento a explicar al crisi o bé en termes psicològics o be en termes lingüístics. Es a dir, sentint algunes persones – i parlo de persones del carrer però també de polítics i mediatics – hom pot arribar a tenir la sensació que la crisi és una qüestió de si en parlem poc o en parlem massa. De si som optimistes o pessimistes. Per alguns, semblaria, que la crisi és qüestió de que en parlem massa – que jo crec que ja és veritat que en parlem massa, però encara més, s'en parla massa...malament, a deshora i enfocant aspectes laterals. Semblaria, si els fem cas, que la qüestió és no parlar-ne gaire que ens fa venir mal rotllo i ens deprimeix les ganes de gastar. Pura tàctica de l'estruç, cap sota l'ala i esperar que passi. No se vosaltres però a mi ja m'he trobat diverses vegades que algú em diu “ si et plau no parlem d'això” . Una reacció de por : negar. Per altres, és una qüestió de ser optimistes. O de ser positius. No cal dir que ser positiu és un bon consell per afrontar aquesta crisi...i qualsevol altre cosa, per exemple, fer un ou ferrat. Si heu de fer un ou ferrat, us ho recomano vivament, feu-lo amb optimisme que us sortira millor. En un bloc, fa dies es va publicar un escrit en el que el seu autor declarava que havia decidit afrontar la crisi treballant més i millor. Home, felicitats ! El treball sempre donà resultats però – i aquí volia arribar – adonem-nos que encara no hem començat a parlar de la crisi en si, de la seva forma, de les seves característiques, del seu moviment, de la seva gènesi i devenir. De les múltiples preguntes punyents que l'envolten i que avui – d'aquí el títol de l'escrit – ens fa por parlar. Tot això es molt legitim, es clar, però lateral. Perquè a copia de preguntar-nos si en parlem massa o en parlem poc, de si som optimistes o pessimistes, ens arrisquem a acabar creient que tot això és la substancia d'aquesta crisi. I no, no ho és. Aquells que vulguin desenvolupar una comprensió substantiva d'aquesta crisi, hauran d'incorporar a les seves equacions una variable que no és pas econòmica, és de l'anima humana : la por, que alguns diuen, que és el major repte dels humans.

Avui, hi ha por a saber la veritat que intuïm punyent. Aquesta, si em permeteu la brometa, és una crisi de por. La por en si no és pas dolenta, com tot allò que forma l'ésser que som, si hi és per alguna cosa hi és. Ja és més perillós deixar-se dominar per la por. La por no acceptada i projectada cap a fora. En el món professional en el que jo em moc, ho sabem : la por negada et domina, la por sabuda, fins es pot convertir amb força i determinació. La por és un avisador, la por és un toc d'atenció. Com dir : desperta que això va de debò. Es per la por que hem de veure les actituds de les que he començat parlant com a estratègies d'evitació, més que cap altre cosa. Es clar que l'optimisme pot ser genuí i que tenir una persona sincerament optimista al costat, a més d'agradable, és una bona ajuda. Però, no us deixeu enganyar, no és or tot el que llu. Hi ha molt d'optimisme que només es una vestidura presentable per la por. Us ho dic jo, que en aquest cas, se de que parlo : guardeu-vos dels falsos optimistes que us arrisqueu a que us facin creure que no passa res. I si que passa, fins comença a sortir als media, tan mediatitzats pels seus propietaris. Capítol a part, mereixerien aquells a qui s'ha anomenat “els indignats” que segur que tenen molts defectes però no pas aquest. Els indignats han anat més enllà de la por. I s'han atrevit a mirar i a dir. Malgrat la parcialitat dels seus plantejaments i les seves mancances és un bon punt de sortida : qui esta indignat és que té dignitat. Després de la indignació, la lluita per la dignitat.

Així, doncs, per travessar la por, és imprescindible que deixem d'amagar l'ou - l'ou d'abans, si l'amaguem com el podem ferrar amb optimisme ? Ens hem de fer les preguntes adequades i assajar respostes. Una d'important per mi, és com hem arribat fins aquí, a un deute no ja impagable sinó unes quantes vegades impagable? - com ens va explicar el catedràtic Niño Becerra en un Torín ple fins a la bandera, vaig trobar remarcable que hi hagués tanta gent – i tan variada ! - un divendres al vespre disposats a sentir una xapa sobre estructura econòmica i males notícies. Ens faria entendre moltes coses. Les preguntes possibles i necessàries però son moltes més. L'ou més amagat, però, son les relacions de poder. Qüestió ara mateix tan crucial com quasi tabú i desapareguda de quasi tots els debats de més impacte públic. Qui exerceix, realment, i es beneficia ara mateix del poder, ara que veiem que als polítics algú els marca el pas ? Aquesta crisi és un simbol que ens explica com hem viscut. I ni que sigui per passiva, ens pregunta com hem de viure i a que ens podem agafar que sigui de fiar. Aquesta crisi, la que es refereix en Ramoneda, es plena de lliçons per aquells – ni tots, ni la majoria, només els més intrèpids - que les vulguin escoltar. Hem viscut llargament en l'immobilisme – sobretot en l'ambient polític – i això per compensació de forces – allò que s'en diu la llei del pendol – anuncia una transformació, potser , gran i dràstica. Aquesta crisi canviarà la faç del món, molt més enllà del que la caterva materialista s'atreveix a imaginar.

 L'optimisme, si només és optimisme sense fonament en la comprensió del present, sense tenir els peus ben posats a terra, és molt banal i potencialment perillós. L'optimisme de veritat només és pot sustentar sobre una visió que encara que sigui dura i faci por, ens puguem fiar de la seva veracitat i així prendre decisions correctes. Si no sabem, com podem prendre decisions i assajar solucions ? Només hi ha una classe de problemes que no tenen solució : els que no acceptem que tenim. Tot té solució si ens hi encarem, es a dir, si ho mirem de cara. Es l'hora dels atrevits, dels que s'atreveixen a mirar la cara de la por. Que més enllà de la por, hi ha premi : nosaltres mateixos, la nostre condició humana lliure i hermosa, la meravellosa aventura de caminar les nostres veritats sobre aquesta terra i sota aquest sol.