Ser home (1).

Una de les fonts actuals de conflictes més profunds és

la deficient organització dels factors masculí i femení.

(J.Mª Fericgla. Doctor en Antropologia Cultural.)

És evident que la masculinitat no està de moda. Hi ha homes que no volen ser homes. Hi ha homes que voldrien ser dones. Hi ha homes que tenen por de les dones – més del que sembla. Els valors masculins han estat desprestigiats per el mal costum que tenen alguns de confondre masculinitat amb grolleria, agressivitat o gregarisme cutre, i per el mal costum adquirit d'algunes que semblen confondre ser dona, ser femenina amb estar contra els homes. Hi ha homes que no saben com ser homes. Que no estan orgullosos de la seva condició masculina i que agafant de referencia una solidaritat malentesa és senten responsables de les agressions que altres homes fan a algunes dones, oblidant que només - només ?! - podem ser responsables de les nostres accions. Avui, hi ha un piló d'homes que la seva pròpia condició els desmoralitza. Els homes semblem atrapats entre dos models que no valen. El model d'home clàssic, el model del masclisme i el patriarcat que no m'estenc a descriure perquè el coneixem prou. Encara que estaria be no culpavilitzar als homes concrets que van assimilar aquesta valors perquè culpabilitzar és un impuls emocional i visceral, fàcil d'entendre i de justificar però que al capdavall no només no porta enlloc sinó que encara embolica més la troca. Per allò, que les coses és compensen d'una forma o altre, alguns homes pretenen oblidar la seva part masculina i feminitzar-se, volen ser com les dones. O l'únic camí que veuen és assemblar-se com més possible a les dones. Cosa que en alguns aspectes no és pas mala idea però que alhora esta condemnada al fracàs : per més que un home desenvolupi la seva part femenina, ni deixa de ser un home ni, encara més, ser home és allò que el caracteritza.

Avui és molt corrent sentir a dir – entre homes – aquella veritat força mal entesa que : “tots tenim les dues parts”. Gran veritat...si no fos que oblidem que el que ens caracteritza és ser home o ser dona, donat que un part és dominant i l'altre complementaria. Es a dir, tots tenim les dues parts però no pas en un pla d'igualtat. Jo com a home per més que m'esforci, mai pariré una criatura i per tant, mai sabré que és la feminitat de la manera que ho pot saber i sentir una dona. Es així i prou. No hi ha cap mal en acceptar allò que la nostre Mare Gaia, ha seleccionat durant mil·lennis i mil·lennis. Veig més mal en inventar-se el que no és.

Es evident que les dones han evolucionat molt més que els homes. D'ençà, l'emergència del feminisme, les dones s'han compromès amb la seva condició i encara que socialment la cosa no és pas resolta, si que han fet un pas irreversible. Les dones cada vegada més es senten orgulloses de ser-ho. Això, ja els va permeten deixar de ser feministes, per ser simplement i sense donar explicacions, femenines. El feminisme ha estat un vehicle per anar del patriarcalisme encara dominant però descendent a la feminitat encara mal acceptada però emergent.

Actualment, però hi ha cercles de dones que estan agafant una vessant clarament anti-masculina convertint la justificada decepció que han sentit en les seves relacions amb homes amb una generalització que injustament avarca a tots els homes. La afirmació “ és que no hi ha homes” comença a fer-se corrent en alguns ambients femenins i no els falta pas un bon tros de raó. Però com abans, per més que es justifiqui emocionalment, aquest no és el camí.

Estarà a prop, o estarà lluny però no hi ha altre camí que restituir l'harmonia entre homes i dones. Homes i dones no existim els uns sense els altres i per tant, que ningú es porti a engany : masculí i femení son dues cares de la mateixa moneda. No potser que uns vagin be i el altres malament o viceversa. O anem be, tots o ningú. El patriarcalisme també ha tingut el seu preu per als homes. El més visible i greu, la negació de la nostre part femenina i per tant la negació de la possibilitat de ser persones equilibrades, realment equilibrades. Això com tendència general, a tirada grossa, si miréssim cas per cas, home per home, trobaríem notables excepcions.

Per mi, és hora de proposar alguna cosa que superi tant el masclisme que ve del passat com el feminisme que ha estat una reacció tan necessària com temporal. Després del feminisme, la feminitat. Després, del masclisme, la masculinitat. No esteu cansats d'haver de ser alguna cosa, no teniu ganes de ser i prou.

Els homes hem de trobar el camí entre el masclisme en que hem estat educats i el feminisme que a nosaltres no ens serveix. El feminisme és la reacció de les dones contra el masclisme, i a mi com a home, encara que el saludi amb simpatia pel que te de moviment cap a la llibertat i cap a la integritat de les dones, a mi com home, no em serveix per ser-ne d'home, per ser-ne de veritat. I jo – i tots els homes ! – per estar be i ser els homes que les dones necessiten, em cal ser el que soc, i prou, amb naturalitat i sense excuses.

Fins aquí una introducció sobre l'ambient actual que m'ha semblat necessària per emmarcar correctament la qüestió : ser home. De la que encara no he parlat i de la que parlaré en la segona part d'aquest escrit. Que només pot ser una primera obertura que aquests es un tema que ni s'acaba ni s'acabarà : com en un pila, masculí i femení son els dos pols que en l'anar de l'un a l'altre i de l'altre a l'un, es genera l'energia, una dansa constant, un dinamisme, el batec de la vida.