Orientar-se en la incertesa(I).Relaxa't.

Un cos relaxat accedeix a tots els seus recursos fàcilment. La tensió porta a tancar la mirada i a veure, només allò que ens preocupa. Relaxar-se és ampliar la mirada, veure més i millor. Relaxar-se és un hàbit, i un hàbit comença amb un aprenentatge i continua, practicant l'aprenentatge. En esta de relax les preguntes agafaran una altre dimensió. És quasi impossible generar respostes creatives, veure les opcions menys evidents però les mes útils perquè encara no hem provat, en estat de tensió. La ment emmarca la realitat remarcant determinats aspectes i oblidant-ne altres. Relaxar-se és obrir-se i escoltar la part més flexible i creativa de nosaltres mateixos.

Orientar-se en la incertesa(II).Conservar.

Conservar l'energia.
Quatre coses :

• Exercicis específics per conservar-la. 
• Saber entrar en estats neurològics on estigui activa i alineada. 
• Obrir i tancar ( o la inversa segons el cas ) cicles i etapes. 
• Usar amb profit la energia disponible.  Per tant, caldrà enfocar-la.

 Quatre coses fàcils si se sap com. La nostre energia no és il·limitada, d'això quasi tothom s'en adona ni que sigui per com es sent. Ara be, que fas per conservar la teva energia vital ?

Orientar-se en la incertesa(III).Enfocar.

Un cop relaxa't i connectat amb mi mateix, necessito enfocar. Es a dir, prioritzar, decidir que és important i que no. Passi el que passi tindré diverses opcions – actualment una autentica selva ! - i hauré de triar. Com ho faré sinó no he establert quines son les meves prioritats ? Sèneca, el filosof, ho va sintetitzar en una sola frase : “qui no sap a quin port s'encamina cap vent li és favorable”. Decideix el port i agafaràs els vents que t'hi porten. Cal reflexionar sobre els propis valors, sobre allò en el que cada u de nosaltres és únic, descobrir-ho i donar-li forma. Cal connectar amb la pròpia esencia i des de allà, projectar-se sobre el mon aportant allò que només cada un amb la seva singularitat pot aportar i rebent com a torna allò que hem dona vida. El plantejament és fàcil i la practica més també ho és de fàcil; això si vol dedicació i atenció.

Quina mena de coach ets ?

Facebook va la mar de bé, a vegades, durant les converses, algú em fa una pregunta que m'inspira un post com ara aquest. La Marta ha tingut l'amabilitat de preguntar : “ quina mena de coach ets ? “ En principi i per agafar la definició convencional, podria dir que faig life-coaching. Potser, però, és massa genèric. Fonamentalment ofereixo als que sol·liciten els meus serveis : apadrinament, ampliar perspectiva ( streching ) i aquests millor amb anglés que és de mal traduir : empowering que podria traduir – menys que més - per guanyar capacitats. Al capdavall davant qualsevol situació una persona necessita :

1. UN Que li donin suport incondicional com a persona capaç de emprendre o superar. Jo confio plenament amb les capacitats dels meus clients que sempre son moltes més que les que ell mateixos veuen. 
2. DOS Tenir una idea o perspectiva com més amplia millor tan de la situació com de les possibilitats. Un problema és sempre una visió massa restringida o hiperfocalitzada en un detall, de una situació determinada. A major amplitud de la visió, menor dimensió del problema. 
3. TRES Posar en joc al màxim de les seves capacitats i si fa al cas adquirir-ne de noves. El poder personal ve de la confiança en les pròpies capacitats. Però com vols confiar-hi si no les veus ? Estar segur que ets conscient de totes les teves capacitats ? I, encara més, saps que hi ha poques coses que no puguis aprendre ? 
4. QUATRE Tenir objectius tan clars com sigui posible. 

M'agrada la metàfora de dir que soc com un guia de muntanya, ensenyo el camí i acompanyo però no porto ningú a coll. També, en una ocasió un client em va dir que jo era com un pont que el portava d'allà on era a allà on volia ser. Em va fer content.    

Equilibri i serenitat...en pastilles.

Ahir, vaig anar a la farmàcia. Mentre la noia anava a dintre a buscar el que jo havia demanat, em vaig quedar observant, els productes exposats sota el vidre del taulell-aparador. Ni havia un de, literalment, fabulós. Eren unes pastilles – de no se que, no m'hi vaig fixar – que prometien al seu envàs “serenitat i equilibri” . La cosa té gracia. De debò, creiem que unes pastilles ens poden donar serenitat i equilibri ? Hi ha gent molt ingènua i uns quants que s'en aprofiten. Accepto que en un determinat moment, en una situació concreta unes pastilles o similar – no se si aquelles -, poden ajudar. Però superficialment. Ni la serenitat, ni l'equilibri el poden donar unes pastilles. Si tinc coses pendents que no he afrontat perquè hem fan por o alguna altre cosa, les pastilles només ho taparan per un temps, potser, curt. Les pastilles no poden resoldre qüestions de fons. Per tenir serenitat i equilibri, depenen del punt de partida, caldrà treball i determinació. És una tasca a fer. Volem la formula màgica que no ens porti ni maldecaps ni esforços. Si a la vida d'una persona li falta serenitat i equilibri, s'haurà de fer algunes preguntes sobre si mateix/a, descobrir realment quin és l'obstacle, que hauria de canviar per fer-ho posible ? . I això és una tasca a emprendre que demanarà temps i dedicació. Hi ha en això, una cosa que jo trobo trista : algú que s'empassa que la serenitat i l'equilibri poden sortir del efecte d'unes pastilles, és algú molt fàcil d'enganyar. Volem arribar a lloc, a la serenitat i l'equilibri però no és segur que acceptem fer el camí. Volen saber sense aprendre.

Principis per a la renovació(I). Els recursos materials (i els diners) com a mitja.

"Si actúas para que los demás (empleados, ciudadanos, parejas, amigos, hijos) se deshumanicen y pierdan poder contribuyes a que la humanidad esté globalmente deprimida en términos psicológicos. La gran crisis mundial no es económica, es profundamente emocional." Nadir Chacín. 

     La dimensió material és la base que sustenta totes les coses. Mentre vivim en aquest mon dual, vivim sobre la matèria. La matèria és on assentem les coses en el mateix sentit que assentem una casa sobre els seus fonaments però l'objectiu de la casa no és tenir fonaments. De la mateixa manera, els objectes materials que necessitem per qualsevol projecte o proposta en son la base però de cap manera el sentit. Especialment cert és pels diners que son un mitja, i no un fi en si mateix. La perversitat de fer dels diners, una finalitat, és sobre la taula de forma evident per qui ho vulgui veure. Ja està dit que no hi pitjor sord que el que no vol sentir, ni pitjor cec que el que no vol veure. No perdem el temps argumentant a qui no vol saber. Pel que si que vol, el que hem vist fins ara és suficient, i el que no ha vist ara, potser, no veurà mai. Darrera la major part dels conflictes oberts avui, hi ha, quasi sempre, l'abús de voler fer diners sigui per ambició o cobdícia – tornem als pecats capitals, tema més que interessant si no estigués tan grapejat.
   Quants diners vol guanyar ? Els justos per fer-ho possible.
   Aquest és un paràmetre per avaluar qualsevol proposta o projecte, com pensa en els diners ? Quin paper juguen ? Voler fer diners, respectant la llei i la ètica, és legitim però no aporta cap valor nou; ja no diguem de les múltiples vegades en que es respecta la llei però es fan coses completament immorals, inclús inhumanes. Cal distingir entre valor i opció. La opció es legitima, ja ho he dit. Però el valor és diferent en un cas i en l'altre. Avui, l'autentic valor, del que en pot sortir renovació, és fer servir els diners com a mitjà exclusivament. Malfieu-vos dels que parlen massa de amortitzacions, retorns i rendibilitats, la autentica rendibilitat és en creixement de la consciencia i desenvolupament humà, i no apilonar diners de qualsevol manera com el Tio Gilito que es banyava en una piscina de diners. Hi ha una expressió popular que ho diu molt clar : “ Si és tan ric que sopi dos vegades.” A partir d'un punt, els diners perjudiquen.
    Diners pot ser entès com a recursos materials, de fet, els diners són una mena de recursos materials.
    Una altre paraula molt escaient en aquests punt és la paraula simplificació. No tinc ara temps d'estendre'm però és un tema que donarà per molt.

Principis per a la renovació(II).La comunitat com a lloc (medi).

Els homo sapiens son un animal gregari. La comunitat és el nostre medi natural, el que forma part de la nostra condició pel simple fet de ser el que som, no calen més arguments. L'individualisme, a més de fals, és molt incomode i poc pràctic. Un exemple es com vivim, jo aspiro a viure en comunitat, no per raons morals o ideològiques sinó per raons pragmàtiques de organitzar la vida. Mentre dedico dues hores a comprar per tots, tu neteges per tots i ell va a buscar tots els nens, amb dues hores hem comprat, netejat i recollit nens, proba de fer-ho sol ! Sens dubte, hem perdut la practica i ens sembla casi impossible però seria molt pràctic i ens donaria temps per les coses que importen : cuidar d'un mateix tan física com espiritual, tenir temps pels que estimen i convivim, i molt més . Una bona metàfora que expressa la relació entre individu i comunitat és els mercats municipals. En un mercat s'encaixen la dimensió individual i la col·lectiva. És responsabilitat de cada parada tenir bons productes, tenir-la neta i atendre bé a la gent, i alhora, hi ha una estructura compartida – el mercat - que fa possible que junts arribem on sols no arribaríem. El que ve a comprar la carn d'un, veu el peix i la verdura dels altres. I com que hi ha de tot i passa prou gent, pot haver més d'un que vengui carn. Ja m'enteneu. D'alguna manera el mercat és una metàfora de la vida mateixa, hi ha la meva responsabilitat en allò que depèn de mi però és la comunitat que fa possibles, realment, les coses. Que les determina. La comunitat tan és el poble, com el país, com l'empresa, com el barri, com l'associació, etc Hi ha comunitat en qualsevol iniciativa, el que varia és la dimensió i la relació que tinc amb la comunitat però sempre n'hi ha. És, també, el lloc per les cooperatives de serveis, les associacions professionals, les cooperatives de consumidors, les xarxes de networking, i una idea meravellosa que no funciona perquè estem mal acostumats però que personalment penso que es un autentic xollo : el banc del temps. On el valor de canvi, el temps, és el més democràtic i inclusiu que existeix : de temps en té tothom pel simple fet d'estar viu. Jo faig créixer la comunitat i la comunitat crea les condicions que hem fan créixer, com al mercat, el de veritat, vull dir. Una cosa retro-alimenta, l'altre i totes dues entren en un espiral ascendent. Com caminar, millor amb dues cames, ara una, ara l'altre. Entra aquí el següent comentari : Potser, ja no és moment de fer les coses individualment. Per una experiència recent, on tinc relació amb un empresa naixent , he vist molt clar que el problema era ser una sola persona. Les feines que cal fer son tantes que sol no s'atrapa. Cal ser més. Val la pena explorar que el numero optim seria tres. Estic segur que molts intents d'empresa fracassen aquí, sembla que serà més fàcil, pagar un sol sou sense veure que si no fas les feines que calen , no serà un, serà cap. Les coses ja s'han complicat massa per anar sol. Per fer una frase substituir l'individu per la cèl·lula de tres. En tota mena de situacions, inclús pot ser dintre les empreses. L'individualisme agonitza, visca la cèl·lula en xarxa. Una cèl·lula ben avinguda és molt més que la suma de les forces dels seus components. Tres junts, aguanten el pes de sis, els castellers ho demostren sovint. A mes a mes, és el pas intermedi entre l'individu i el col·lectiu ja sigui cooperativa, banc del temps, associació, empresa o tantes altres coses que ens convenen, s'en parla, diem que volem però no acabem, tinc la impressió, de saber ben be com fer-ho. No hi pujaria pas de peus però m'ho sembla.

Principis per a la renovació(III).La vida com a sentit.

<
“El que aquí s'exigeix és una inversió radical de l'orientació de la nostre civilització. O bé s'orienta cap a la producció d'objectes(tecnocràcia), o be,cap a la perfecció dels subjectes (humanisme). Ambdues orientacions son decisions fonamentals que s'exclouen mútuament en llurs fins.”

                                                                                                       Invitacio a la saviesa. Raimon Panikkar.

      Ara be, en farem molt de respectar la matèria i de fer-ho junts, sinó sabem on anem o si anem a un lloc que no ens convé. La societat individualista -materialista s'ha cregut com si fos veritat que el sentit no importa, ingenus, ells !! Com a éssers amb consciencia el sentit no només importa sinó que en profunditat és la única cosa que importa, per això és negat amb tanta insistència, si no fos important no caldria insistir-hi. Els humans no estem fets per produir sense sentit al servei del consum. La condició humana és per viure-la, es fruir de la vida que ens ha estat donada, comprenent-la i aprofundint-la.
 Estem fets per aprendre, per cultivar l'esperit, les arts, la ciència – la de debò, no la misèria materialista-racionalista en la que s'ha convertit; la de debò, la que comença amb el misteri, el dubte, la pregunta intel·ligent i la observació aguda i desacomplexada, la que sap que la certesa només és al final del camí i només provisionalment.
    Fets, per cultivar la consciencia, l'esperit, la comunitat i totes les coses que ens donen vida, vida plena. Fets per ballar, per cantar, per riure...per fruir de la vida que ens ha esta donada, per gaudir de la bellesa de la terra sobre la que caminem i sentir la calor del sol sota el que vivim...La vida humana és caminar cap a la llum, es a dir, cap a la realització.
    Poca gent ho sap, però treball, etimològicament, ve de tripalium, un instrument de tortura... La vida no te sentit, la vida és el sentit.
    No necessitem ni justificar-la i encara, menys guanyar-la, ja ens l'han donat. Només poden ser autènticament renovadores aquelles iniciatives que aprofundeixen en la vida, que caminen en la direcció de realitzar-la, de fer les persones millors, més conscients, lliures i feliços.
   Tot el que no es mogui en aquests camí com deia abans potser, legitim – segons que ! - però ni nou ni renovador, ni vitalitzador. Un exemple d'això el trobem a l'escola : que cal ensenyar als nens ? El que necessiten per saber qui son! per conèixer-se a si mateixos, per ser, en una paraula, lliures. Perquè una persona lliure i centrada sempre ha trobat una manera de tenir el que necessita. Feu-los lliures i la resta és col·locarà sol, per la seva pròpia força. Això és la seva garantia de futur i no uns coneixements que al pas que anem quan siguin grans ja seran obsolets.
   Cal sobretot, centrar-se en allò que fa créixer les persones, que els permet conèixer la seva realitat. Una persona que sap qui és, és molt difícil de manipular, no hi pot haver llibertat de la bona sense autoconeixement i sense comprensió del mon que m'envolta. Si no se, on soc i ni qui soc, en base a que decideixo ? Cada persona és un univers sencer, – pel que sembla això és molt més que una metàfora – i cal confiar que la integritat és la millor medecina per qualsevol mal. Si coneguéssim el potencial real del ésser que ja som, es a dir, de la consciencia, la tecnologia ens faria riure de tan grollera. La consciencia que com el mercat és individual i comunitària al mateix moment, és la font de totes les possibilitats i l'últim continent per descobrir perquè avui en sabem poquet, poquet. Coneixem les lleis de la matèria, però ignorem les de la consciencia. No imagineu – i perdoneu que no m'inclogui – que en relació al potencial de la consciencia, som autèntics analfabets. Una societat conscient seria tan diferent que avui només alguns visionaris l'entreveuen. La qüestió del sentit és molt llarga i no pretenc pas acabar-la ara però la línia mestra està marcada, detalls i matisos en falten tants com sigueu capaços de dir-me.

   Com riuran els cínics, si per casualitat a algun li arriba aquest escrit. No m'importa que hem diguin ingenu, el que no penso fer es callar davant dels que no tenen valors de cap mena. Que si posin ells a la defensiva que ja els toca ! />

Principis per a la renovació(IV). Corol·lari, benvinguts a la metamorfosi.

Estem en procés de transformar-nos, inexorablement. El mon que hem conegut, particularment, els darrers trenta anys, sense cap mena de dubte, aguanta però per qui ho vulgui veure – recordeu els sords que no volen sentir – no funciona i jo crec que al punt on som, considerar la possibilitat del col·lapse, ja és una qüestió de avaluar correctament els riscos potencials, com els experts en protecció civil que preveuen el que s'hauria de fer en cas d'un problema, no perquè hagi de passar sinó per si passa. No hi ha cap garantia que les actuals estructures col·lapsin però la possibilitat és prou clara com per avaluar-la.
    He volgut descriure tres dimensions sense les que, més enllà de la legitimitat, de la inèrcia o de la facilitat; emmarquen planta, alçat i perfil de tota proposta renovadora i al servei de les persones i de la vida. Falten coses, es clar, però sense això; amb variants, només serà la repetició més o menys maquillada del que ja hem estat fent fins ara. Son les bases per una renovació de fons. No podem canviar l'entorn però si donar la forma que vulguem als projectes i accions. Sobre aquestes tres potes és pot assentar la metamorfosi, la resta, aigua que ho netegi. Naturalment, l'objectiu d'aquests escrit és obrir diàleg des de aquesta visió que pot semblar radical però que només vol ser de fons. Amb el pensament d'assentar acció i reflexió sobre sòlid. Hi pot haver raons de molt pes per fer les coses d'altre manera, però també hi son per fer-les d'aquesta, que ni nova ni innovadora; quan rodi, renovadora. ( Heu vist quina al·literació tan ben parida m'ha sortit !)
    Altre cop, el valor i la opció, tothom pot triar el seu camí – i és bo així – però cada camí té les seves característiques i el seu valor particular. Per als que vulguem renovar-nos i renovar – que no és pas tothom, ni és obligatori -, no podem repetir el que hem estat fent els darrers anys, repetint el que ja es antiquat. Per més que sembli massa radical, potser difícil, potser llunyà, ens renovarem si emprenem camins que fins avui no consideràvem. Son valors útils en aquesta situació l'obertura i la flexibilitat. Si només puc confiar amb les certeses establertes, com puc fer per renovar-me? Com puc obrir possibilitats ?
Benvinguts a la metamorfosi.
Per acabar algunes tres grups de tres, més o menys, equivalents :

• Recursos materials, Comunitat, Sentit. 
• Materia, Consciencia, Llibertat. 
• Cos, Cor, Cap. 

PNL I Coaching.

No, la PNL és un metode per comprendre l'intern de les persones, en diem la organitzacio interna. Qualsevol cosa que fas, qualsevol, la pots fer perque estas organitzada neurologicament de la manera adequada per fer-la. La PNL és el metode que estudia com es creen i descreen aquestes organitzacions que anomenem estats neurologics. El coaching es una activitat, ni tots els PNL fan coaching, ni tots els coach ho fan amb PNL, encara que aquesta es una combinacio molt eficient donat el tema de la PNL. Per mi, la gracia de la PNL és que és molt precisa. Dona mapes i recursos per entendre i ajudar a les persones.