No m'agrada donar feina.

         

Aquesta és una expressió que sense ser general, ni vàlida per tothom, tampoc és estranya. Hi ha persones que, davant dels altres, prenen una posició que aquesta frase sintetitza de manera força encertada. Aquestes persones viuen en una gran manca d'autoestima o de valoració de sí mateixes, i, tot i que com sempre pot obeir a un desig sincer i real, majorment és una excusa. Per dir-ho així, tots ens donem de feina. I ja esta bé així, això, si tot va bé, ens fa humils i reforça els llaços afectius que tenim amb els nostres. Si mai sentiu algú que diu que no vol donar feina, feu-vos un favor: no us ho creieu d'entrada i fixeu-vos quina és la circumstancia de la que aquella persona diu que no vol donar feina. A vegades, no voler donar feina és una excusa per no haver de demanar. Les persones amb baixa autoestima sovint senten por o incomoditat davant de la idea de demanar, per exemple, un favor a altres persones encara que siguin del seu cercle familiar o d'amistats més íntimes. Per una banda, no creuen ser mereixedors de les atencions dels altres; per l'altre, temen que els diguin que no. L'excusa “es que no vull donar feina“ és una excusa molt excusadora, si s'entén dit d'aquesta manera. Vull dir, que és una excusa que sona molt bé: la persona es revesteix d'un curiós i fals sentit de responsabilitat i respecte de cara als altres. És una excusa que no només serveix per escapar-se de la incomoditat de demanar alguna cosa, sinó que també serveix per no haver d'abordar la qüestió de fons i de pes: com és que aquella persona ni s'estima a si mateixa ni es veu mereixedora de l'atenció i l'afecte, no ja dels altres de forma general sinó de persones familiars, properes i de la seva confiança? I per si tot això fos poc alhora com deia és una excusa que fa quedar l'interessat com una persona noble i valenta. És a dir, és una excusa molt perillosa perquè funciona molt bé.

Una altra cosa completament diferent és portar el propi pes, una responsabilitat que tots tenim. Compartir alguna experiència amb persones que porten el seu pes, és molt agradable. On tothom porta el seu pes sempre hi ha una mà disponible per ajudar. I qui porta el seu pes també sap que arriba el dia que no pots i que necessites ajuda i llavors es demana amb tota naturalitat i casi sempre poder ajudar a algú pròxim que ho demana, és motiu de satisfacció. A la gent mancada d'autoestima sovint els costa portar el seu pes i si no volen demanar ajuda és perquè ja l'han demanda moltes vegades encara que no s'adonin.

I ni que sigui perquè aquests és un bloc sobre coaching, deixeu-me dir que passar de “no vull donar feina” a portar el propi pes, hi ha camí, la qüestió es voler fer-lo i demanar ajuda a qui pot acompanyar el procés. Podria definir el coaching com el procés que converteix una excusa amb benestar.

Darrera una excusa sempre hi ha alguna cosa que voldríem si sabéssim com aconseguir-la, precisament per això ve l'excusa. Darrera l'excusa, el desig i la capacitat. La meva feina consisteix en fer aquest pont que cobreix l'espai entre l'excusa, per un costat, i el desig i la capacitat, per l'altre, i això ja és una qüestió de mètode i coneixement. Darrera l'excusa, el camí.