En
certa ocasió li vaig comentar a un conegut :
“ Vinc
d'un seminari que és diu “Construyete “.
I
això per a que serveix ? va dir ell.
Per
aprendre a construir-me com a persona.
Que
no ho estas, ja de construït ?
No
del tot – vaig replicar. O no gaire hauria pogut dir.
D'alguna
manera tots dos teníem la nostra part de raó. Al
capdavall, tots passem on passem de les nostre vides, ja hi ha una
colla de coses que hem fet per be nostre i dels que ens envolten. I
en aquest sentit ja tenim una vida, més o menys, construïda.
Si és que efectivament ha estat construir i no pas simplement,
deixar-se portar per la corrent que es ben fàcil confondre's.
Per
altre part, les nostre vides humanes sempre estan procés, en
moviment, inclús per a moltes visions espirituals aquesta
moviment segueix després d'abandonar aquesta terra.
Però
sense anar tan enllà, podríem dir que som com una
planta. Un cop la llavor és a la terra sempre creixerà,
les plantes no estan mai parades com sabem els que fem hort. D'un dia
per l'altre sembla que no passi res, però a copia d'acumular
dies, van passant coses i apareixen fulles, flors i fruits.
Un
cop la llavor és a la terra, la planta necessita ben poc per
anar fent. Només cal anar a fer un vol al bosc per veure'n
l'evidencia.
Les
persones però som en això un mica diferents. Les
persones tenim voluntat i intenció i això fa que a
diferencia de la planta, les flors i els fruits que donarem depenen
de nosaltres mateixos . Depen de que fem a través de la
voluntat i la intenció – i més coses però no
és pas qüestió aquí d'enumerar-les totes.
Així
doncs, els humans ens construïm, que vol dir que som el fruit de
les nostres accions, que ens convertim en allò que fem i així
els fruits que donarem – a diferencia de la planta que ja esta
determinat - depèn en la seva part més gran de
nosaltres mateixos i dels camins que hem prés i els que hem
deixat. De les coses a les que diem que si i de les coses a les que
diem que no. Això sol , dir que si i que no quan toca, ja és
tot un art. La nostre llibertat ens permet portar la nostre vida cap
allà on desitgem. Compte, només permet, es a dir, tenim
la possibilitat, no pas la garantia ! de crear una vida a l'altura de
la nostra essència, una vida bona per a nosaltres mateixos,
una vida fidel i respectuosa amb la llavor que portem a dintre. Això
depèn enterament de nosaltres encara que els altres i les
circumstancies, intervinguin també. Es com un viatge per mar,
podem saber on anem però no exactament per on passarem i com
serà el viatge.
El
viatge més humà de tots és el viatge de
construir-se i per això cal posar-hi intenció i per que
la intenció fructifiqui, cal encaminar la voluntat i la força
de la ment cap una direcció sincerament i encertada positiva.
Els
humans som desmemoriats de mena – uns més que altres, ben be
que ho sé – i fàcilment oblidem els nostre propòsits
sobretot quan reclamen constància, mantenir-lo malgrat les
circumstancies o be, els manca claredat. No és pot ser pacient
i constant amb una cosa que no és clara o que es una
imposició de la mena que sigui.
La
tasca, doncs, de construir-se vol doncs encaminar en la direcció
correcta la força vital de què disposem. I això
suposa haver reflexionat sobre que fer, primer i com fer-ho després.
Però
posar-nos a la tasca de construir la millor vida posible ens omple de
satisfacció i legitim orgull. Res surt per casualitat , estar
be, el que es diu be, be, be. Tampoc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada