divendres, 14 de desembre del 2012

Construir-se.

En certa ocasió li vaig comentar a un conegut :
Vinc d'un seminari que és diu “Construyete “.
I això per a que serveix ? va dir ell.
Per aprendre a construir-me com a persona.
Que no ho estas, ja de construït ?
No del tot – vaig replicar. O no gaire hauria pogut dir.

D'alguna manera tots dos teníem la nostra part de raó. Al capdavall, tots passem on passem de les nostre vides, ja hi ha una colla de coses que hem fet per be nostre i dels que ens envolten. I en aquest sentit ja tenim una vida, més o menys, construïda. Si és que efectivament ha estat construir i no pas simplement, deixar-se portar per la corrent que es ben fàcil confondre's.
Per altre part, les nostre vides humanes sempre estan procés, en moviment, inclús per a moltes visions espirituals aquesta moviment segueix després d'abandonar aquesta terra.
Però sense anar tan enllà, podríem dir que som com una planta. Un cop la llavor és a la terra sempre creixerà, les plantes no estan mai parades com sabem els que fem hort. D'un dia per l'altre sembla que no passi res, però a copia d'acumular dies, van passant coses i apareixen fulles, flors i fruits.
Un cop la llavor és a la terra, la planta necessita ben poc per anar fent. Només cal anar a fer un vol al bosc per veure'n l'evidencia.
Les persones però som en això un mica diferents. Les persones tenim voluntat i intenció i això fa que a diferencia de la planta, les flors i els fruits que donarem depenen de nosaltres mateixos . Depen de que fem a través de la voluntat i la intenció – i més coses però no és pas qüestió aquí d'enumerar-les totes.
Així doncs, els humans ens construïm, que vol dir que som el fruit de les nostres accions, que ens convertim en allò que fem i així els fruits que donarem – a diferencia de la planta que ja esta determinat - depèn en la seva part més gran de nosaltres mateixos i dels camins que hem prés i els que hem deixat. De les coses a les que diem que si i de les coses a les que diem que no. Això sol , dir que si i que no quan toca, ja és tot un art. La nostre llibertat ens permet portar la nostre vida cap allà on desitgem. Compte, només permet, es a dir, tenim la possibilitat, no pas la garantia ! de crear una vida a l'altura de la nostra essència, una vida bona per a nosaltres mateixos, una vida fidel i respectuosa amb la llavor que portem a dintre. Això depèn enterament de nosaltres encara que els altres i les circumstancies, intervinguin també. Es com un viatge per mar, podem saber on anem però no exactament per on passarem i com serà el viatge.
El viatge més humà de tots és el viatge de construir-se i per això cal posar-hi intenció i per que la intenció fructifiqui, cal encaminar la voluntat i la força de la ment cap una direcció sincerament i encertada positiva.
Els humans som desmemoriats de mena – uns més que altres, ben be que ho sé – i fàcilment oblidem els nostre propòsits sobretot quan reclamen constància, mantenir-lo malgrat les circumstancies o be, els manca claredat. No és pot ser pacient i constant amb una cosa que no és clara o que es una imposició de la mena que sigui.
La tasca, doncs, de construir-se vol doncs encaminar en la direcció correcta la força vital de què disposem. I això suposa haver reflexionat sobre que fer, primer i com fer-ho després.
Però posar-nos a la tasca de construir la millor vida posible ens omple de satisfacció i legitim orgull. Res surt per casualitat , estar be, el que es diu be, be, be. Tampoc.